Davant la jubilació de jutges i fiscals i defensors i televidents del Tribunal Suprem el president jutge Marchena interroga Thomas Bernhard com a testimoni en el judici del PIC (Procés d’Independència de Catalunya), mentre l’espectador, jubilat temps ha, xiuxiueja a l’orella dels nascuts després «on és Bertold Brecht?»:
Com dius? Doncs, això, que vas al teatre a distreure’t de les sessions del Tribunal Suprem, ofertes en directe per la TV3 i en surts estabornit del cop de puny a la cara que t’endinya Thomas Bernhard Davant la jubilació o Abans de pensionar-te. Una tragèdia de dimensions universals a desgrat del subtítol enganyós, que en fa Una comèdia d’ànima alemanya (Vor dem Ruhestand. Eine Komödie von deutscher Seele. 1987). Ni comèdia ni ànima alemanya. En tot cas tragicomèdia i ànima nazi.
Resulta una experiència dura per a espectadors implicats en la justícia d’aquests temps dels «nascuts després». No estem en temps de tragèdies disfressades de comèdies. Ni en temps d’ànimes, d’on que siguin, alemanyes o no, sinó de personatges històrics, com els jutges Rudolfs, Filbingers, que passen per la història de l’Europa del segle XX sense jubilar-se mai.
L’espectador té sort de les dues pauses que permeten sortir de la sala, agafar aire i rellegir el programa del Teatre Lliure on es defineix Thomas Bernhard com un autor que denuncia l’amnèsia col·lectiva i presenta uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç.
No m’entengui malament, demana Bernhard a l’espectador. I ho aclareix: Tinc la sensació que jo i tots som parents amb tots els altres. Que en mi com en tots els altres hi ha un Filbinger, el jutge real que li inspirà l’obra i que entre altres distincions comptà amb la Gran Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica.
