En una entrevista a l’editor Jordi Herralde, que celebra el cinquantenari dels llibres d’Anagrama, Andreu Gomila tanca les preguntes fent-li recordar que:
«el primer llibre d’Anagrama que [vostè] va tenir a les
mans era en català, L’ofici de viure, de Pavese». I el ‘boss’ li ho
corrobora amb un escreix: «Vaig començar amb una col·lecció en català. I va ser
un fracàs estrepitós [...] partia d’una hipòtesi: si Edicions 62 a El
balancí ha publicat 60 títols d’una gran qualitat, això vol dir que la
qualitat literària en català és viable. Error total. No hi havia lectors en
català per a la literatura traduïda».
(Time Out Barcelona 11-17d’abril 2019)
(Time Out Barcelona 11-17d’abril 2019)
Era la Col·lecció Textos, de
tapes dures i negres, negríssimes, amb maqueta Argente i Mumbrú, que
en dos anys (1969-70) va arribar a 5 números: 1 Pavese, L'ofici de viure;
2 Sartre, Baudelaire, traduïts per Bonaventura Vallespinosa; Baran
i Sweezy, El capital monopolista, trad. Ricard Torrents;
Lévi-Strauss, Tristos tròpics, trad. Miquel Martí i Pol; Antonin
Artaud, El teatre i el seu doble, trad. Ramon Barnils.
Hi vaig contribuir, doncs, i hi vaig aprendre, entre altres
coses, que la dinàmica entre lectors-literatura traduïda funcionava també a la
inversa: que si la traducció al català deixava de ser prohibida i si a les
escoles s’ensenyava català, la literatura traduïda tindria lectors i els
lectors en català tindrien literatura traduïda. Fins i tot de Sartre, autor
prohibit, condemnat, de qui vàrem publicar el seu penetrant estudi Baudelaire i
on vares deixar-me incloure una introducció.
Sartre. Justament en una altra entrevista te'n confesses deutor: Sartre em serví per a canalitzar el sentiment de
rebuig i rebel·lia contra el món burgès que em rodejava. Sartre em donà
les claus ideològiques que em permeteren editar frenèticament títols que
combatien l’entorn del qual jo provenia i que mitigaven la mala consciència de
pertànyer-hi. (La Vanguàrdia 27/02/2019)
Tant se val, admirat editor Jordi Herralde. Des
de la llunyania gràcies del teu coratge i del que en vaig aprendre en els
lluminosos alhora que foscos seixantes, el forat negre de la nostra generació.
Era quan de Sartre també apreníem que «La tria lliure que l’home fa de si
mateix s’identifica absolutament amb allò que anomenem destí».