–Quin bosc! Quina meravella!— He sentit exclamar-se algú del grupet que baixava mentre jo pujava enmig dels arbres de can Sentmenat de Sarrià, passada l’Escola de Disseny EINA amunt.
–No ho troba, vostè, que és una meravella?– Ha dit la senyora que baixava acompanyada, pel que he suposat, del marit, la filla i el gosset.
–I tant, que sí! Una meravella– he convingut –només que jo en aquests moments no en participo, perquè acabo de perdre les ulleres, que són bones i prou cares. I comprendrà que en aquests moments més aviat no estigui per meravelles. Però per descomptat li agraeixo l’interès.
–No es preocupi que les hi buscarem i, quan les trobem, les deixarem a l’arbre que fa un quatre. Vostè ha pujat per aquí, oi? I ha passat per aquells graons d’un marge.
–Sí, sí. Però ja fa estona i em temo que ara que la llum ja baixa i amb tanta brossa al sotabosc es faran invisibles.
–Miri, jo em dic Anna, aquest és el meu marit... i aquesta noia és armènia i es diu... Vagi, vagi, que encara hi ha claror.
Ens hem separat. He enfilat el rost fins a l’últim tram que dóna a la Carretera de les Aigües. L’he seguida en direcció a Esplugues fins al Mirador dels Xiprers. El sol havia tombat la carena del Turó d’en Cors i la ratlla de l’ombra partia Barcelona de cap a cap.. La meitat il·luminada es perdia a l’horitzó del mar.
I he reculat en pensar en les ulleres. I en pensar que es faria fosc aviat. Quan era a mig camí del bosc he sentit veus que cridaven:
–Les hem trobades. Hem trobat les ulleres i les hem deixades a l’arbre que fa un quatre.
Hi vagi. He corregut cap on sentia les veus i la senyora m’ha contat on les havien localitzades i deixades, dins d’una bosseta de plàstic en una petita cova al peu de l’arbre que fa un quatre.
En veure, però, la meva vacil·lació de no saber on era l’arbre que feia un quatre, ni tan sols fent-me un plànol a terra amb el seu bastó, ens ha ordenat al marit i a mi que no ens moguéssim, que hi anaven elles a buscar les ulleres i que les esperéssim. I al cap d’una bona estona, mentre el vespre avançava i nosaltres conversàvem de les nostres xacres i de Sarrià i de Collserola i de la Carretera de les Aigües, arribava l’Anna, ostentant com un trofeu la bosseta de plàstic amb les ulleres. Me les ha donades i ens hem separat sense més compliments, perquè abans que no es fes fosc havien d’anar a Esplugues boscatge meravellós a través.
I jo, avergonyit d’haver pensat que al món ja no hi ha bona gent, he reprès la baixada cap a Sarrià. Però en veure les aules dels barracons blancs d'EINA, encara he volgut anar a veure on era, i si hi era, l’arbre que fa un quatre. I l’he trobat. És una alzina que efectivament, a l’alçada d’un metre i mig, torça el tronc en angle recte i, després d’un tram horitzontal, repeteix l’angle recte en amunt i reprèn l’horitzontalitat que li pertoca. L’efecte, però, és que ha volgut fer un malabarisme i dibuixar un quatre al bosc de can Sentmenat, on guardar les ulleres perdudes. Jo, que portava sota el braç La passejada, Der Spaziergang, de Robert Walser, en traducció de Teresa Vinardell.
