dijous, 14 de juny de 2018

EL SEU ODI ÉS INTRASITIU

Odiar-los? Ben mirat, no s’ho mereixen pas. Estimar-los? No, tant com això, tampoc. No ens passem. Diuen que a vegades es produeix una barreja que dóna amor-odi. Però tampoc no és el cas. Compadir-los? Sí, una cosa així, sí. Compassió. Empatia, que diem. Ara, compadir-los no és pas fer de pare pedaç, d’això que en diuen bonisme, acceptar-los sense reserves ni crítica. No, tant tant tampoc. Potser entendre’ls, sí, potser empatitzar o una cosa així. Ara, com més els entenc més rebutjo l'odi que es pensen que tinc o que hauria de tenir.

No estic pas segur que, com diuen alguns, no sàpiguen el que es fan. Com quan Jesús clavat a la creu clamava a Déu Pare que perdonés els seus crucificadors, «perquè no saben el que fan», deia. O deia «no saben què es fan»? Em sembla que sí, que ho sabien, el que feien i el que es feien. Però ho negaven. No volien saber-ho, que és una altra cosa. El que negaven era que Jesús no fos com ells, un més, un de tants. I què es creia que era? De fet, s’afirmava diferent perquè no podia fer altra cosa, era diferent. Doncs jo també simplement sóc diferent d’ells, me’n sento i me’n faig un goig, quan els qui no són com jo m’ho reconeixen i m’identifiquen. Com jo els reconec diferents i no els tinc pas tírria.

Em pregunto, doncs, si el que passa és que em volen encomanar odi? Però, odi a què, a ser com sóc? Potser sí que és això, que m’odien i em volen fer igual que ells per l’odi? Jo, però, no puc pas odiar-me. Ai manyacs, resulta que si es proposen infondre’m odi, és de tant que m’estimen. Sí, deu passar allò de l’amor-odi. M’estimen tant que em voldrien com ells, com un més d’ells i amb odi contra tots els qui no fossin com jo i com ells. Ben mirat, però, no aconseguiran pas fer-se'm odiosos. Encara que s’ho mereixessin, ja veus tu! En realitat sóc jo que no m’ho mereixo, que els hagi d’odiar. En conclusió, ja poden anar fent. El seu odi és intransitiu.