dilluns, 11 de juny de 2018

DONCS, NO

Publicar imatges de presos polítics catalans en la seva privadesa  no té res que pugui compensar el que té de maligne i de pervers. Tant se val si són obtingudes amb el seu consentiment com que no ho siguin. El que decideix és l’origen i la finalitat. Qui ha ordenat fer-les? Tots els tirans s’han servit de l’exhibició de les seves víctimes efectivament o presumptament derrotades. Sigui un tirà de Roma com Ponç Pilat, portant Jesús de Natzaret davant dels jueus,Ecce Homo, sigui un funcionari militar anònim que compleix ordres exhibint Sadam Husein al món com una peça de caça.

L’exhibició de l’enemic vençut, caçat, jutjat, empresonat, executat, és pràctica habitual de vencedors que, així, semblen més vencedors i fan els vençuts més vençuts. És prou sabut que les execucions públiques són pràctica habitual en les tiranies.  No és qüestió accessòria ni arbitrària,  sinó que forma part essencial de l’exercici de la tirania.   Tant la tirania unipersonal com la de cercles concèntrics s’han servit sempre de la humiliació de l’adversari vençut i de l’exemplaritat del càstig dissuasiu. L’una i l’altra formen part de la guerra dita psicològica.

Per a sentir la humiliació a què són sotmesos els presos polítics catalans no cal pas veure un vídeo pretesament anònim. És el que es proposa l’humiliador: que els catalans, en veure-ho, es desactivin ajupits per la humiliació. Igualment, doncs, es pot neutralitzar l’exemplaritat dissuasiva de les imatges. L’efecte escarment no hauria pas d’atemorir sinó desactivar l’amenaça implícita i extreure’n resiliència.

Justificar la publicació d’aquestes imatges amb arguments de llibertat d’informació és una ingenuïtat infantil en adults que hauríem de saber què són presos polítics.