dilluns, 14 de maig de 2018

Joan MARGARIT emparat de Verdaguer


Aquests dies de maig, quan la primavera mobilitza poetes i omple escenaris de versos i de flors, de grocs impugnatius i d’esperances mobilitzants, hi apareix el poeta de poetes que naixia un 17 de maig a Folgueroles i moria un 10 de juny a Vallvidrera de Barcelona. Si aneu al poble de Folgueroles on va néixer  o a la Casa de la Literatura a Vallvidrera, on va morir,  l’hi trobareu: és el poeta dels poetes.

Molts li han dedicat versos. Començant per Joan Maragall fins als poetes actuals com Joan Margarit, que no serà l’últim, però excel·lirà per sempre entre els qui s’hi ha afillat o emparat, assumint el poeta de Folgueroles com a pare. Sí, sí, com a pare. Al seu llibre Un hivern fascinant tanca el poema «Verdaguer» amb versos contundents que proclamen el reconeixement de la seva paternitat-filiació: L’estimo com un fill i és el meu pare.

Abandonat i sol en  aquest quarto
que avui és un museu
 agonitzava.
 Alhora al mateix llit
naixíem els poetes catalans,
mentre una multitud que emplenava
els carrers se n’acomiadava.
La pietat catòlica i una mitologia decadent
servien d’esquelet a una bondat i a una compassió
com les de casa meva, rurals i violentes.
Verdaguer és l’alzina
que en aquest país nostre
 
sempre hem necessitat: primer hi calem foc

i de seguida la plorem durant anys.
Cremar i plorar
 la desolació de la rancúnia.
L’estimo com un fill
 i és el meu pare.