A Boada la primavera ens esperava al carrer de casa, de Foramuralla, dit d’Extramurs, després de saludar-nos amb lilàs al carrer de Viladamunt. La lluna també ens hi esperava groga, a punt de fer el ple i emergir a la ratlla del Quermany Gros, desafiant l’enllumenat grogós de Pals.
Hem trobat els rosers del portal en ple esclat de roses roges i grogues i en competició de quina és la més ben esclatada. Guanyen les grogues. Com guanyaven arreu el dia del Llibre i de Sant Jordi.
Com també guanya el groc al Diccionari de Joan Coromines, que trobà versos de Josep Carner per a fer rimar per sempre el groc amb el crit de foc! dels fusells de l’execució:
... ell espera la veu de foc! / que donarà sortint del rengle, / l’oficial, rígid i groc; / i, en encetar-se’n la paraula, / amb dring de renec foraster, / ell cridà: –Visca Catalunya! /– tot, gent i pati, es va desfer / i, a un batre d’ulls, abans de caure, / la gran Invocació veié.
El groc té fama de color pàl·lid, però el groc d’aquestes roses és encès, més que la llum grogosa del fanal del carrer de Foramuralla. Com és encès el groc dels camps de colza que clapegen el verd tendre de blats i userdes del Pla de Boada a la falda de les Gavarres i el Montgrí de fons. Com és lluminós el groc del llaç damunt el fons blau fosc del jersei del passejant barbut i més lluminós encara a la brusa blanca que il·lumina la cara de la passejanta, quan es paren a admirar els rosers del portal. Juguen grogues i guanyen
