dimarts, 20 de març del 2018

HISTÒRIA/UCRONIA

Feia temps que no em passava això de sentir-me xuclat per un llibre d’intriga i aventures. Doncs, és el que m’ha passat aquests últims dies d’hivern amb Jo sóc aquell que va matar Francola novel·la ucrònica de Joan-Lluís Lluís que li ha merescut el darrer Premi sant Jordi 2017. La contrahistòria que hi narra és tan irruptiva d’entrada, que se t’enganxa i tens pressa de saber-ne més.

Som a l’any 1939, a la fi de la guerra d’Espanya, i resulta que els avions  de Franco, aliat de Hitler i Mussolini contra els Aliats, França un d’ells,  entren a França a bombardejar els camps de refugiats espanyols que la guerra llur, la de Franco-Hitler-Mussolini, ha amuntegat a les platges del Rosselló. I allà hi ha el protagonista de la novel·la, Agustí Vilamat, un noi de Solsona, baixat a Barcelona, que de petit va perdre un ull i va agafar el vici de llegir. Que de noi va començar a aprendre’s el diccionari de Pompeu Fabra, a qui un dia va saludar. Que va trobar feina de corrector lingüístic a la Generalitat. Que s’hi va enamorar d’Eugènia Llorens, amb qui projectaven un Diccionari de sinònims de la llengua catalana i a qui veu d’esquitllentes al camp de concentració de les dones.
       
És l’Agustí Vilamat, un heroi/antiheroi que la guerra i l’ocupació de la Catalunya republicana del president Macià van convertir en maquisard als boscos del Vallespir i narrador de la pròpia gesta. Un heroi/antiheroi que de sobte, presentant-se com aquell que va matar Franco, irromp en la imaginació del lector d’avui, del lector català que llegeix aquesta ucronia del segle XX, mentre viu colgat de la més viva Història del segle XXI. Aquesta història de l’Europa enfrontada amb si mateixa, que no sap, una altra vegada, què vol ser quan sigui gran. Aquesta història de Catalunya que es debat entre Estats que la tenen raptada. Agustí Vilamat, l’heroi que entre el Vallespir i el Solsonès, passant per Andorra, Barcelona i Perpinyà, arriba a escriure les seves memòries a petició del president Tarradellas, contra el parer de Ventura Gassol, partidari de mantenir el secret d’Estat.   

És el que tenen de bo les ucronies, que no són per a aprendre-hi història, sinó actualitat i futur.