dilluns, 27 de novembre del 2017

US PENSO, JORDIS


A Jordi Sànchez, president de l’ANC i a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural.

Benvolguts Jordi i Jordi:
Us penso. Insistentment, intensament us penso en aquests dies de tardor de 2017. Us penso presos, sols, a la cel·la, al passadís, al pati, amb convictes, amb funcionaris. Us penso en el vis-a-vis abraçant la dona i acaronant els fills. Us penso amb els da casa vostra, amb els amics de l’Assemblea i d’Omnium Cultural, amb els advocats. Us penso pensant en les empresonades i els empresonats de la causa compartida i penso en tots els qui us pensem. Ahir us pensava rellegint Les meves presons de Silvio Pellico o Les presons imaginàries de Pere Coromines. Era a Vic, on recordàvem que fa 300 anys, el curs universitari de 1716-17 era clausurat pels decrets de Nova Planta, que, així, clausuraven per dos-cents anys la vida universitària de Catalunya, València i Mallorca. De tornada a Barcelona us pensava empresonats per nous reals i constitucionals decrets de Novíssima Planta borbònica sota la mirada despectiva de l’Europa junckeritzada.

Us penso empresonats en els perquè i en els perquí i sento com la indignació m’oprimeix en forma de feixuga, humiliant constatació: sí, són ells, els Jordis que he conegut, el de l’Assemblea i el d’Òmnium. I són aquells els escarcellers d’aquell 20 de novembre de 1975 en què va quedar tot monàrquicament lligat.

I llavors us penso i se’m neguen els ulls i no sé com eixugar-me’ls, quan veig que sí –em dic– sí, aquell Jordi Sànchez i aquell Jordi Cuixart que tu coneixes són a la presó, presidiaris. Ja fa més d’un mes que són tancats a les presons del Regne d’Espanya. I llavors em travessa una estranya energia que m’encongeix el cor i alhora m’enforteix el cervell: la magnitud de la condemna em revela la magnitud de la causa: tan ingent  que, sense ni tan sols passar per judici, us converteix en presidiaris. I em sento a presó amb vosaltres.

Diria que amb tu, Jordi Sànchez, ens vàrem conèixer quan treballaves a la Fundació Bofill, dirigida per en Jordi Porta, a qui vares succeir, i jo dirigia els Estudis Universitaris de Vic, amb EUMO Editorial, des d’on empreníem col·laboracions tan subversives com la col·lecció Senderi. Quaderns d’educació ètica. Te’n recordes? L’autor del  número 21, Participació política, ets tu, Jordi Sànchez, amb peu d’impremta de 1997, l’any que el Parlament de Catalunya reconeixia la Universitat de Vic.

Mentre que amb tu, Jordi Cuixart, ens devíem conèixer quan ja eres president d’Òmnium Cultural.  Molt després dels temps que Joan Vallvé era a la presidència i vaig formar part del Consell Consultiu de l’entitat a proposta de Joan Triadú. Diria que eres candidat a president quan ens va presentar la presidenta Muriel Casals, que era del Consell Consultiu de la Universitat de Vic, o potser l’Alfred Verdaguer, president d’Òmnium Cultural de Vic, quan em van distingir com a «Vigatà de l’Any 2015» en la festa de la Marxa dels Vigatans.

Tant se val, amics, el quan i l’on ens hem conegut. Ens coneixem i us penso amics i admirats.  I us penso amb els de casa vostra i amb tots els qui ens pensem pensant-vos.