Pàgines

dimecres, 18 de gener de 2017

La Catalunya clara

Vénen a casa a portar-me un regal sorpresa per al meu vuitantè aniversari. Són la Carme Tello i en Ramon Cotrina. És un quadern en edició d’artesania de luxe d’en Ramon Cotrina i en Jordi Canelles. Conté dues proses del meu blog, l’una de Folgueroles (La matança del porc a can Torrents) i l’altra de Boada (Capvespre d’hivern a l’Empordanet). Els editors hi diuen que amb la primera:
Hem volgut evocar la teva infantesa, la teva joventut, el teu poble, la teva Plana i fins i tot el teu Verdaguer. I que: L’altra és una preciosa visió de l’Empordà, del teu Empordanet i del teu Sant Feliu de Boada. És el lloc on has madurat, on us heu, amb la Mitte, bastit una casa, on has vist créixer la Carlota i on has escrit les teves millors ratlles.

Val a dir que els colors de la paleta d’en Jordi Canelles il·luminen les proses per dins. Tiratge del quadern, 12 exemplars. Amb endreces d’en Ramon Cotrina, en Jaume Puntí i l’Enric Lòpez.

Ramon Cotrina hi evoca el temps d’estudiants al gelat Seminari, o aquell obrir els ulls a tanta cosa nova que ens va succeir a Roma, o aquell afany de voler fer coses importants de quan érem a Alemanya o les ganes de salvar el país de quan vam dirigir el Col·legi de Sant Miquel i l’Escola de Mestres.

Jaume Puntí m’hi recorda que ens vam conèixer el 1970 i han passat quaranta-sis anys... hem anat construint la nostra amistat i alhora m’he adonat d’uns principis molt presents en la teva vida i en la teva obra, i que en tres paraules són: Verdaguer, Universitat i Catalunya.

I l’Enric Lòpez hi constata que deu ser l’edat la que deu fer que, quan m’endinso en l’espessa boira de la Plana, retrobi aquells companys, decidits a canviar el món, que tant he enyorat.

La meva gratitud la concentro en la conclusió de l’amic Cotrina, que a les tantes coses que m’ha ensenyat, avui encara n’hi afegeix una altra a la conclusió de la seva endreça:  
Amic Ricard: Em plauria d’allò més de fer-te una prosa ben bonica amb motiu del teu vuitantè aniversari. T’ho mereixes. Però se m’afluixa la llum i el desig va més enllà de les possibilitats. Què més voldria que ser un senex sapiens [...]
Val més que ens acarem a la quotidianitat. Això sí, sense perdre la difícil esperança de veure un dia la Catalunya clara. Ramon Cotrina.