Pàgines

dimarts, 10 de gener de 2017

"FER"

Avui toca un dia sense sol, de fred trist. Un dia cluc, qui sap si com el 10 de gener de 1937 a Folgueroles, quan vaig néixer a la cambra del balcó que encara dóna a la plaça, on la mare va infantar-nos tots vuit, jo el sisè. M’he llevat i he pensat «tens vuitanta anys». He mirat al món exterior i he vist un cel grisós, sense el sol que aquests dies del nou any m’esperava que li obrís les persianes per a entrar a l’espai de dalt-més-alt de casa i omplir-lo de llum i de tebior. 

Les foranies del poble estan aclofades, com si fossin pintades en una mala aquarel·la. Per la banda de sol ixent la grisor cobreix el pla fins a les pinedes del mar de Pals, esborra la silueta del Montgrí i de les Medes i empastifa els conreus de verds impurs amb taques de color de terra esventrada, després de llaurar. 

Des del meu confort m’ensonyo una estona contemplant el món de 2017. Em sembla un món esquerp, decidit a ser inhòspit. Em revénen les imatges de la TV que anit no em deixaven agafar el son: les d’un camp de refugiats de Grècia, coberts de neu bruta d’Europa i de política més bruta que la neu artificial de les estacions d’esquí per on esquien ells, els qui han renunciat a ser humans. 

He sentit una vergonya que no sabria dir. Com si el món esperés una mirada que no he trobat enlloc ni en els meus somnis d’aniversari vuitantè.  Ara ja no dic «tens», sinó «tinc» vuitanta anys. Els he fet la nit passada. M’agrada que la llengua catalana ens faci «fer» tantes coses. Fem anys, quan en realitat són els anys que ens fan a nosaltres. Fem refugiats, mentre alhora ens fem inhumans sense refugi en camps de «líquids i orfes» al costat de Zygmunt Bauman.