LA JUSTÍCIA SEGONS TRISTANY

No és el fet que prova el crim, sinó el judici.

N’estàs segur Tristany? En la justícia del teu temps, potser sí, perquè els senyors fèieu justícia designant Déu, únic jutge acreditat, dèieu. I, tal com argumentes prou bé, mai no havies amat Isolda la Blonda «amb amor culpable», perquè tal com va comprovar el rei Marc dormíeu al mateix llit, però amb l’espasa entre vosaltres que us separava. I els deslleials podien riure’s tant com volguessin de la teva insolent impostura i de les banyes del rei. A més, quina mena de crim era l’amor foll, però cortès, entre amants de famílies reials, quan Shakespeare encara no havia entrat a escena?

Avui les coses de la justícia no van pas d’una altra manera. Als nostres verals, no és pas el fet que prova el crim davant dels tribunals del suposat Estat de dret. Però tampoc no ho fa el judici davant de jutges vers. Avui els amants dormen amb micròfons interposats i els tribunals mediàtics, en virtut de la llibertat d’informació i al servei de maximitzar l’audiència, difonen imputacions. Avui, Tristany, series un imputat i el teu jurament d’amor amb Isolda estaria gravat i seria difós a les tertúlies. En la justícia d’ara, el judici consisteix justament a imputar a tothom el crim d’estupidesa universal.

Quan Tristany jurava que no havia amat mai la reina Isolda la Blonda, la bella, amb amor culpable, els deslleials reien de la insolent impostura. Però a vosaltres jo apel·lo, senyors, vosaltres que sabeu la veritat del filtre begut en mar, i que compreneu: ¿deia per ventura mentida? No és el fet que prova el crim, sinó el judici. Els homes veuen el fet, però Déu veu els cors i ell sol és ver jutge. Ell ha instituït doncs que tot home acusat podria sostenir el seu dret per batalla, i ell mateix combat amb l’innocent.

Sí, Tristany, no perdis la fe en qui combat amb l’innocent. Mentrestant per a la desintoxicació dels qui pateixen un empatx diari d’imputacions, és recomanable acudir a les teves gestes tan deliciosament ben narrades a El romanç de Tristany i Isolda per Joseph Bédier / Carles Riba.

Per això Tristany reclamava justícia i batalla i es guardava de fer res en mancament al rei Marc. Però, si hagués pogut preveure el que s’esdeingué, hauria occit els deslleials. Ah, Déu!, ¿per què no els occí?