Mentre a Europa som quarts en la diferència
entre rics i pobres.
Mentre al Regne d’Espanya som primers a
guanyar copes de rei mataelefants.
Mentre catedràtics cobren per predir que la
diferència augmentarà;
Mentre culgrossos repensen la pobresa que no
saben pensar;
Mentre
a la riquesa de sempre no li cal repensar-se de tant pensada que està;
Mentre Vinicio Caposella proposa de creure en
sirenes i no en el FMI;
Mentre Günter Grass escriu versos dels pobres
de Grècia;
Mentre rics vetllen perquè pobres de Catalunya
tinguin Marató qui és el més pobre;
Mentre una
audiència del Papa costa 10.000 euros;
Mentre la vella riquesa de sempre crea la
vella pobresa de sempre dita nova pobresa;
Mentre els pobres són més pobres i els rics
són més rics;
Mentre Goirigolzari cobra 600.000 euros anuals
i Antonio Pereira no té on dormir,
em ressona al cap l’aforisme de Verdaguer, el
poeta dels pobres, que ahir Pere Tió em deia haver llegit en un paper inèdit:
Al que té prou, tothom li dóna.
Al que no té, tothom li pren.
