diumenge, 27 de maig de 2012

AL QUE TÉ PROU, TOTHOM LI DÓNA /AL QUE TÉ POC, TOTHOM LI PREN

 
Mentre a Europa som quarts en la diferència entre rics i pobres.
Mentre al Regne d’Espanya som primers a guanyar copes de rei mataelefants.
Mentre catedràtics cobren per predir que la diferència augmentarà;
Mentre culgrossos repensen la pobresa que no saben pensar;  
Mentre  a la riquesa de sempre no li cal repensar-se de tant pensada que està;
Mentre Vinicio Caposella proposa de creure en sirenes i no en el FMI;
Mentre Günter Grass escriu versos dels pobres de Grècia;
Mentre rics vetllen perquè pobres de Catalunya tinguin Marató qui és el més pobre;
Mentre una audiència del Papa costa 10.000 euros;
Mentre la vella riquesa de sempre crea la vella pobresa de sempre dita nova pobresa;
Mentre els pobres són més pobres i els rics són més rics;
Mentre Goirigolzari cobra 600.000 euros anuals i Antonio Pereira no té on dormir,
em ressona al cap l’aforisme de Verdaguer, el poeta dels pobres, que ahir Pere Tió em deia haver llegit en un paper inèdit:  
Al que té prou, tothom li dóna.
Al que no té, tothom li pren.