dimarts, 22 de maig de 2012

L'ART DE LA POLÍTICA

O 15 ANYS DE LA UNIVERSITAT DE VIC



La política és l’art d’oblidar, diuen. Com la vida. L’una i l’altra tenen una gran potència d’oblit, sovint molt cruel i poc artística. Avui, però, en la celebració del quinzè aniversari de la UVic, l’art d’oblidar havia de donar pas necessàriament a l’art de recordar. I ens hem recordat que fa quinze anys en tal dia com avui naixia la UVic. I ens n’hem felicitat discretament i austera. I n’hem evocat la història i sobretot la protohistòria. Tant, que el present i el futur no hi han cabut.
L'hi han introduït els Mossos d’Esquadra, recordant-nos que estan en lluita amb botzinades i interferències en la megafonia de l’Aula Magna durant tot el discurs del president Mas, mentre unes pancartes a l’entrada recordaven la convocatòria de demà 22 de maig de vaga general d’Ensenyament les universitats també.


Al centre de la cerimònia commemoracionista Josep M. Anzizu, professor, amic i membre del Consell Consultiu, ens ha recordat que les universitats de dimensions petites com la UVic no solament són viables, que deu voler dir una cosa com fer la viu-viu, sinó  capaces d’excel·lir, que vol dir ser dels millors. Ens ha recordat els estudis de Peter Drucker  sobre organitzacions de tota mena, universitats incloses, on la relació entre dimensió i governabilitat és determinant. Les conclusions d’Adam Price sobre els avantatges dels països petits d’Europa i les d’Hermann Simon, defensor de l’exitosa xarxa empresarial d’Alemanya, teixida d’empreses petites i mitjanes. Per últim, Anzizu ens ha recordat que l’èxit dels quinze anys de la UVic no es basa pas en cap poder màgic de les seves dimensions petites sinó en el compromís dels seus professors i dirigents, la seva proximitat al territori, la seva adequació a les demandes de l’entorn i l’aposta per l’excel·lència de les seves especialitzacions.


Però també diuen que la política, a més de ser l’art de l’oblit,  és l’art de la paradoxa. Com la vida, també. I així, fetes les felicitacions, el rector ha fet d’historiador enaltint les glòries pretèrites de la Universitat de Vic, l’alcalde de la ciutat ha fet de rector dissenyant la UVic que desitja per al futur i el President de la Generalitat Mas ha fet de President de la Generalitat Pujol recordant que la UVic va néixer de Vic mateix, de la seva gent, i fent-se receptor de la felicitat de l’efemèride. 


La política com a art de la paradoxa s’ha revelat en les omissions: ningú ha elevat cap petició a ningú, ni ha formulat cap reivindicació ni ha manifestat cap reconeixement de la renúncia dels professors a la retallada salarial ni ha fet cap referència al contracte programa, garantia de risc del futur de la UVic en temps d'augment de matrícules. 


L’art de la paradoxa ha portat el president de la Generalitat a autopreguntar-se, en plena celebració dels quinze anys de la UVic, si sobren universitats a Catalunya i a autorespondre’s que depèn. Depèn del concepte de país que un tingui. I la paradoxa ha continuat amb el Gaudeamus igitur de tancament de l’acte, quan el president estat, Pasqual Maragall, convençut cantor a capel·la, ens ha recordat i alhora ens ha fet oblidar la seva malaltia del record i l'oblit. Quan hem sortit de l’aula magna sota l’efígie trabucada de Verdaguer, els estudiants castellers ens han fet un castell d’honor al pati (que, per cert, caldria batejar-lo amb un nom recordatori) i hem picat de mans i hem «picat» llangonissa i patates i hem begut xampany tebi i esbravat.    


En acabat, s’ha format una colla i hem anat a dinar. Érem vuit entre sèniors, júniors i un novell. Però ningú no ha pensat a fer el brindis que es mereix la UVic pel mèrit d’avançar entre l’oblit i la paradoxa. I tant com ens l’estimem i li desitgem llarga vida! Ningú no hi ha pensat, a brindar, però hem comentat l’article autocomplaent i oblidadís que divendres passat vaig publicar, La UVic davant el futur d’ella mateixa, perquè l’art  de l'oblit i de la paradoxa no decaigui. 21 de maig de 2012