Mirar el primer
número de Reduccions trenta-cinc anys després, és
mirar el fons del pou d’on emergíem el «Grup de Reduccions». Hi signàvem
col·laboracions Antoni Pous,
Segimon Serrallonga, Francesc Codina, Lluís Solà, Ricard Torrents, Miquel Martí
i Pol, Jordi Sarrate, Josep Vernis. Ens hi acompanyàvem, en cercles d’afinitats
diverses, de Paul Celan, Joan Brossa, Josep Piera, H. M. Enzensberger, Joan
Triadú, Miquel Desclot, Josep Palau i Fabre, Joan Ferraté.
Per contra, entre
la cinquantena de noms de poetes, traductors i crítics que signen les
col·laboracions del núm. 100, no se n’hi troba cap ni del grup fundacional ni de l’actual equip, transformat en un Consell
de Redacció i un Consell Assessor ampliat. És com la deferència magnificent de l'amfitrió que dóna la paraula als convidats.
Però el vertigen no
em ve de mirar el passat sinó el futur. I no el particular futur de Reduccions,
sinó el futur nacional que s’hi planteja com a “Monogràfic
sobre llengua i poesia”. Si el
número inicial feia una brevíssima declaració sobre el propòsit de dedicar-se a la poesia i a tots aquell fenòmens
relacionats amb l’activitat poètica
del nostre àmbit lingüístic i de l’estranger, aquest número 100 inclou
una complectiva Declaració sobre la llengua en
dos apartats: La Llengua, el Poder i la Justícia,
el primer, La Llengua i la Poesia, el segon.
Si comença amb un
contundent cop de puny reivindicatiu, Cada llengua és una part indispensable
de la llengua de la humanitat, acaba amb la consigna
solidària de boca a orella, La poesia és la flor delicada i aïrada de la
paraula.
Reduccions 100 és el trampolí d’on m’he llançat al gorg del futur. És l’únic salt
que em fa vèncer el vertigen de la por. El vertigen amb què ens volen
paralitzar els endevins cecs, disfressats de savis vidents, que pretenen predir
el futur.
El meu futur, el
teu futur, el nostre futur és l’únic gorg que no ens fa tancar els ulls. Som part
indispensable de la humanitat. Portem una flor delicada i aïrada que ningú més pot portar
al món.
