dimecres, 1 de febrer de 2017

TOCANT A MÀ


Sol de diumenge a Sarrià després de dies freds i plujosos, com de ciutat de l’Europa humida, que convidaven a sortir de casa amb barret, paraigua i guants. Avui el sol ho ha transfigurat tot i convidava a sortir a cos de camisa. Els jardins Joan Reventós esclataven de llum i netedat, de xiscles de criatures i crits d’ordre de papàs i mamàs a qui tant els deu fer que els veïns vegin que no han anat a esquiar.

Joan Reventós té dedicats aquests jardins com a destacat polític  sarrianenc, però enlloc no hi consta com a poeta, autor de versos de jove universitari i de vell socialista. Com els que un dia Josep Pedreira em va fer llegir bo i demanant-me que els hi deixés publicar amb registre editorial d’Eumo, on van sortir fora de catàleg  amb el pseudònim Pere Oliva i uns dibuixos de Josep M. Subirachs. 

L’esclat de verdor del parc Reventós s’ha humanitzat en arribant a la plaça de can Foix, l’escriptor sarrianenc de referència, exaltat pel nou i enamorat del vell, autor de versos immortals i de proses fundadores, disfressat de pastisser que venia tortells i massinis a les seves botigues, la del carrer Major i aquesta de la plaça, que avui, com sempre els diumenges a la sortida de missa, sobreeixia d’anants i vinents, d’entrants i sortints de la pastisseria, del quiosc, de la pollastreria a l’ast, de la floristeria, del forn de pa.

Al quiosc un diari exhibeix a portada la foto del poeta amb la pregunta Per què és tan estimat trenta anys després? I remet a un dossier de les pàgines interiors, alhora que anuncia  la promoció de La Catalunya que somiava J.V. Foix amb un «llibre i samarreta del poeta per només 9’95 euros» i un homenatge escultòric i audiovisual, que s’inaugura avui en aquesta hora a Vil·la Joana, a Vallvidrera, amb una conferència sobre els «escenaris barcelonins presents en l’obra del poeta».

Com que aquests dies també era notícia Joan Fuster, perquè a la fi tindrà oberta a Sueca la casa museu i arxiu, se m’ha fet insistent una connexió llunyana dels dos escriptorassos amb F de  Foix i de Fuster, que em trasllada a un episodi anterior a aquests trenta anys després, quan a la revista de poesia Reduccions dedicàvem el número 7 (maig de 1979) a J.V. Foix, després de dedicar els anteriors a Pous, Brossa, Espriu, Martí i Pol, Vinyoli, Bartra.

Demanàvem a tres crítics prominents, Arthur Terry, Joan Triadú, Joan Fuster, que ens responguessin un qüestionari:
1) quina era la situació de Foix dins la poesia catalana i europea modernes.
2) quina la seva posició en relació a l’avantguarda.
3) quina la seva influència en la llengua literària.

La resposta de Fuster fou que la primera, per allò d’Europa, era una pregunta idiota: en formular-la, i en demanar-me que la contesti, ensenyeu el cul de la vostra innocència. A la segona responia que Foix ni tan sols no ha estat “avantguardista”. És tan neonoucentista com Riba. La resposta a la tercera era més que contundent: els possibles recipiendaris de l’obra de Foix són burros i insensibles, per més “deixebles” que es confessin [...] la complexa escriptura d’en Foix [...] difícilment podria ser deglutida per la merda analfabeta dels poetes de les darreres promocions, i no dic ja dels prosistes.

De tornada a casa, després de comprovar a Reduccions la resposta de Fuster, mentre contemplo al jardí de l’eixida com el sol d’hivern encén el groc de les llimones, esbandides amb aigua plujana, mentre uns ocellics de bardissa picotegen la bola de menjar que els ha comprat la Mitte, em sembla saber per què Foix és tan estimat trenta anys després. I gosaria dir que és perquè  1) els imbècils d’avui no pregunten res a Fuster, perquè 2) la innocència ja no té cul per a ensenyar i perquè 3) tenim Tocant a mà allò que el poeta pressentia a l’altra banda de la paret.

Tots sabíem on era la Paret, però ignoràvem què hi havia darrere…
Ningú no sap qui o què va empènyer els veïns a destruir de cop, tot d’una, ara mateix, amb desassossec, com presa d’angoixa, la Paret.
Aquest fet, ja registrat als arxius, va fer que, a la terra dels meus, posar-se de cara a la paret té un sentit divers al del càstig escolar. Entre nosaltres, testimonis reivindicats, vol dir donar la cara, a frec de casa mateix, a un infinit curullat de prodigis i de miracles latent.

 Continuo essent idiota, ensenyant el cul de la innocència i deglutint la seva complexa escriptura 1) perquè no és cap pregunta idiota, 2) perquè la innocència no ensenya mai el cul i 3) perquè la complexa escriptura d’en Foix continua fascinant .

La reminiscència m’ha acompanyat fins a casa, on he consultat Reduccions.

I he llegit ressenyes del llibre d’en Marfany, Catalanitat i nacionalisme espanyol, ai no! a l’inrevés, Nacionalisme espanyol i catalanitat. N’he deduït que li passa el mateix que al jutge bocamoll Vidal, a l’un i a l’altre l’afany de notorietat i de saber-ne més que ningú els porta a extrems ridículs, a la pretensió messiànica de salvar de l’error universal sobre de tenir accés a coneixements ocults. En Marfany ja va descobrir que el catalanisme era cosa de la burgesia perquè a les llistes de subscriptors de revistes catalanes només hi figuraven gent rica i benestant, metges i advocats, notaris, capellans i propietaris rurals. Ara descobreix que la Renaixença és una invenció de catalans espanyolistes vergonyants, com si a la Catalunya del 900 es pogués defensar Catalunya plantant cara. Si encara avui no ens hem tret de sobre la por, disfressada de seny, racionalitat i Balmes és el perfecte intel·lectual català assimilat. I el misteri és perquè no se’n va adonar que al seu entorn les coses canviaven.