Ahir, passeig de capvespre d’hivern. De tornada de l’Estany de Pals i les Closes Fondes de Boada la ratlla de l’horitzó de les Gavarres tallava l’esfera solar fins que no en quedava ni el crostó. Com un pa llescat d’aquells que llesca la Francisqueta flequera de Palausator o la dependenta de la fleca de Sarrià, una dona llatina que ha après de dir «sense llescar» i ho repeteix amb el goig amb què repeteixen un mot nou els in-fants, els «no-parlants». El pa solar, que no s’havia deixat veure en tot lo dia, ara s’exhibia, just abans de colgar-se, i ho feia pintant el cel i els núvols amb tots els vermells i roigs i grocs i morats de la seva paleta. Ja colgat, encara tenyia uns instants el Montgrí, mentre núvols ensangonats s’esfilagarsaven damunt la ratlla del Canigó nord amunt. El camí de tornada deixa enrere el no-Estany de Pals i passa arran de l’Estany de Boada. Quina figura retòrica és aquesta d’anomenar «estany» allò que no ho és i, per contra, negar el nom d’estany a aquestes closes «fondes» de Boada?
Avui, posta de sol al
Pedró de Pals. És com un teló de teatre a l’inrevés. L’ombra no cau de dalt de
l’escenari, sinó que puja de baix, del fossat de l’orquestra. A mesura que el
sol ponent s’enfonsa a Puntanals, allà on comença la Forest de Boada, i va
deixant d’il·luminar la plana, es veu avançar la ratlla de l'ombra que
cobreix els conreus, travessa la muralla de Pals, puja el turó, deixa uns
instants de llum a la torre de les hores i al campanar i, de cop, salta al peu
del Quermany i abasta els turons de Begur. Bona nit. Fins demà, quan el sol
tornarà a sortir per aquest horitzó de llevant, apagarà el far de Sant Sebastià
i recomençarà el joc de llum i ombres del déu solar que ho encén i ho apaga
tot. Com els colors encesos, roents, dels quadres que Maria Rosa (Garcia i
Figueras) té exposats aquests dies a la casa familiar de can Barrull. Tots els
vermells objectius i subjectius dels Fauves
hi disputen la llum que és de tots. Vermells i roigs. Roits i vermeis, que es deia
abans, quan els grans parlaven del «temps dels roigs» i els petits ens tornàvem
«vermeis» de vergonya.
