dissabte, 6 de febrer de 2016

MATANÇA




A can Torrents de Folgueroles maten el porc. No, millor sense l’article, maten porc. Abans, si a una casa mataven «el porc», volia dir que eren pobres, perquè mataven «el porc», l´únic que podien matar. I cases hi havia que, quan mataven el porc únic que amb prou feines havien pogut engreixar, se n’havien de vendre les parts més bones, el magre de les llangonisses i els pernils, i es quedaven la cansalada i el sagí.

Hauria de dir que és «a can Torrents del pa» on maten porc. Per a la gent de Folgueroles som de «can Torrents del pa». Als baixos de la casa vella, que el pare va rebre del seu pare, encara hi ha els tres espais del forn, el pastador, dit també l’obrador, i el farinal. (Per què el mot «farinal» el corrector automàtic el subratlla en vermell?) Al farinal era on de petits ens deixaven jugar als vespres d’hivern. Avui, a la matança, s’hi mou l’equip de mocaderes i mocaders, d’ajudants experts que saben fer botifarres o de badocs que ens ho mirem.

De petits hi preníem part. La mare tenia davantals blancs per a tots i ens posaven en taules baixes, on amb ganivets oscats també escuràvem ossos o simplement fèiem tall-tallet (tai-taiet). A dinar es quedava el matador, la mocadera i algun amic del pare. El que ens agradava més era que l’endemà portàvem el tast a la senyoreta mestra, al senyor mestre i al senyor rector.

Abans de dinar anem a caminar amb el Grisu. Anem als Horts de la Font del Molí, passem per sota el pont de la Font trobada i, pel Masdencoll, fem la volta al Puig Tinyós, baixem al Pont del Vent i tornem al pla, a la riera de la Font i a la Sala.

A taula som cap a una trentena entre torrentsos i torrentses, amigues i amics habituals i algun de nou. Tres generacions ens trobem a taula davant de plats cuinats i servits per una intendència eficient de més de tres estrelles, governada pel seny ordenador de la neboda gran, que fa de mestressa. El representant més jove de la tercera generació té tres mesos, es diu Pau i és mexicà i català i l’hem excusat de venir aquest any. Els dos representants de la quarta generació –que ens fan besoncles– tampoc no hi han vingut. L’un és a Parets del Vallès i l’altre és un empordanès granbritànic . Dinem a la sala on hi havia el cafè i el billar, quan el pare va comprar la casa central de la plaça a un home que li deien en Pixatrones i va fer-ne el nou can Torrents del pa. Sota nostre hi ha encara el forn de llenya, avui en desús, construït l’any 1947.

L’hereu actual de can Torrents del pa té forn, però no fa de forner. Té un forn experimental, com de joguina. És un estudiós del pa, doctor en el tractament del blat i professor universitari. A taula es repeteixen els temes de conversa de cada any: si són «mandonguilles» o «pilotilles» això que ens mengem amb la sopa torrada. Si la carn de la perola amb seques paretanes és prou salada o prou dolça. Si el «pa d’ahir» que fan al Molí fariner de la Calvaria de Riudeperes és el millor.

El llevant de taula és llarg. Mentre els més eficients tornen a la mocada, als altres encara ens queda sobretaula i memòria per a evocar els quatre Cintos de la nissaga pujant amunt, nebot, germà, pare i avi, i recitar els 8 cognoms que ens ensenyaven de dir quan ens ensenyaven de respondre com ens dèiem: «Torrents i Bertrana, Font i Company, Tona i Sangles, Orri i Amargant, per servir a Déu i a vostè». I explicar que el meu nom de pila, tan poc tribal enmig de Cintos i Franciscos, Joseps i Jaumes, Joans i Peres, s’explica perquè, en temps que no hi havia culte, em varen batejar la mare i la llevadora i em varen posar el nom d’un noi que havia fet de mosso a casa.

Demà justament és el meu sant i, de tornada a Barcelona, ens hem endut un tast generós de la matança i un regust d’alguna cosa que, si no és felicitat, s’hi deu acostar. Mentre les notícies insisteixen a recordar que l’Espanya de la intransició va transitant en el camí circular vers el punt de partença i nosaltres ens sentim avançar en el procés transitiu vers el futur.