9-12 d’octubre 2015
(Jornades de la Societat Verdaguer a Tolosa del Llenguadoc i
Albi)
Les jornades occitanes de la
Societat Verdaguer a Tolosa i Albi m’han deixat recança al cor. Acollits a
l’Ostal Occitania, ens hem il·lustrat sobre Literatura i cultura occitanes del
segle XIX amb la professora Joèla Ginestet i sobre les relacions
occitanocatalanes en el segle XIX amb Montserrat Comas, directora de la
Biblioteca Museu Víctor Balaguer. El guia Daniel Périssé ens ha acompanyat per
la Tolosa monumental i ens ha portat davant el geni tutelar de Clemència
Isaura. A Albi el Museu Toulouse Lautrec no ens ha distret de la croada de
catòlics, papa i rei de França, contra heretges, albigesos, altrament
dits càtars, altrament dits catalans. Hem tancat a l’Ostal de la Recèrca
de la Universitat de Tolosa-Joan Jaurés, on hem rebut un bany de saber i
d’entusiasme sobre «L’Occità a Catalunya» amb la lliçó d’Aitor Carrera,
occitanista de la Universitat de Lleida. I encara, abans del retorn, el
paisatge del Tarn fins a Vitèrba ens omplia els ulls de conreus aturonats i
boscos a punt de paleta de colors de tardor.
Però, i la recança al cor que en
queda? Potser no és sinó la sensació de poc. Poc temps d’abandonar-se a la
fascinació silenciosa del Garona lliscant sota el Pont dels Catalans. Poc
coneixement de l’occità per a percebre’n la música que hi sentien els
Trobadors. Poca implicació en la gentada que omplia la plaça del Capitòl de
Tolosa per a veure a la pantalla gegant el partit de rugbi de França-Irlanda.
Poc temps per a seure a les terrasses d’una ciutat ocupada per multituds
d’adolescents i joves. Poca resistència per a repassar les muntanyes de llibres
interessants de les llibreries.
Però la causa de la recança
podria ser Joan Bodon, l’escriptor occità de qui només havia llegit, anys ha,
la novel·la de Catoia l’enfarinat i ara porto fresca la lectura d'Elllibre dels finals, situat a Clarmont d’Alvèrnia, al capdamunt d’Occitània,
«pàtria esquarterada», i protagonitzat pel narrador, malalt de càncer terminal,
que conta la seva última facècia en una llengua i en el món d’una llengua que
igualment es troben en fase d’extinció.
Però què és recança? Aquest estat
d’ànim que ens atrapa quan ens n’anem d’un lloc on ens hem trobat bé. Quan
acabem un llibre que ens ha enganxat. Quan hem de separar-nos de gent
acollidora. Quan sentim la ignorància de tantes coses que valdria la pena de
saber, com ara l’occità, aquesta llengua que Joan Bodon veu agonitzar amb ell,
però que permet d’escriure i de llegir el Llibre dels finals de tots els
trobadors antics i contemporanis en totes les llengües vives, mortes i
moribundes, perseguides i executades.
Al capdavall, però, aquesta recança que m’acompanya després de tornar d’Occitània no és sinó sentir tan a prop i tan lluny aquesta pàtria de l’altra banda de les cinc hores d’autopista que ens separen.
