divendres, 10 de gener de 2014

DIETARI 2014



31 de desembre de 2013.
El no escrit. Tanco l’any 2013 al dietari sense fer-me preguntes sobre el seu sentit i la seva continuïtat. Ja veig que no resistiré la temptació de rellegir-ne passatges. En el fons temo i alhora desitjo descobrir-hi el no escrit. Allò que, segons els analistes dels dietaris, hi és ocultat, reprimit pels seus autors, deliberadament o no. A vegades sota formes exhuberants de sinceritat, s’hi amaguen la falsedat i l’escamoteig. La consciència és un palimpsest que conté textos que, raspats i tot, emergeixen  a la superfície. Així les pàgines dels dietaris contenen materials ocults, frau, contraban, camuflatge, que es resisteixen a desaparèixer. On són els meus «no dits»? Em passen desapercebuts a mi mateix? Ara també seran «no llegits». Quina secreta sinceritat contradiu la manifesta ocultació! Els primers dietaris que em varen produir mareig alhora que una atracció irresistible són els de Kafka. Llavors en vaig traduir fragments, a més de la seva Carta al pare. Encara a vegades em reclamen, atret per tanta llum negra. Els últims que m’ahn fascinat, els de Joan Estelrich.

1 de gener de 2014
Perquè sí
Obro el dietari d’un nou any i ara sí que em pregunto quin sentit té escriure un dietari. I que jo escrigui un dietari. I em dic que té el sentit de no tenir-ne. L’escric perquè sí. Raó suprema. Enmig de tantes coses obligades, les que fem perquè sí semblen més autèntiques. L’expressió «perquè sí» es deia més abans que ara. Com a raó última, inapel·lable, de fer un cosa. O és una expressió pròpia dels infants? La infantesa veritable és la de «Quan fèiem les coses perquè sí». Ara les raons inapel·lables es fan passar pels atributs anatòmics. Escriure un dietari és un acte de llibertat sobre el pas d’un mateix pel calendari.

2 de gener de 2014
Dietari (impersonal)
Ara recordo que aquest meu dietari, penjat al blog Atlàntida (sense article, sisplau), portava en els primers temps el subtítol Dietari personal. Com si un dietari pogués ser una altra cosa que personal. Com allò tan irònic de les «persones humanes». El responsable de la redundància no era pas jo, sinó l’editor del blog,  però la vaig acceptar amb la seva jocosa complicitat. Com subratllant que el meu no seria un dietari impersonal o despersonalitzat. Qualificar de personal un dietari voldria dir que l’autor es compromet a fer de si mateix el centre de les anotacions.

Els dietaris són més compromesos que les memòries. Hi ha escriptors a sou de memòries de personatges incapaços d’escriure-les o fins i tot incapaços de tenir memòria. Per això tenen qui els la ven. Segurament que també hi ha treballadors de l’escriptura disposats a confegir dietaris personals suplantant el dietarista.  

 3 de gener de 2014.
Dietaris ficcionals
El tió de Nadal de Sant Fost de Campsentelles (quin nom de conte de Dickens!) m’ha portat llibres i l’un és  un exquisit dietari de ficció de Pascal Quignard. El dietarista es reencarna en una dama romana del segle IV-V que porta la seva agenda dia rere dia, el seu carnet de notes escrites en tauletes de boix, on escriu sobre qüestions domèstiques, intranscendents i alhora transcendentals per a la seva vida de senyora, mentre contempla de lluny, com si no la concernís, l’esfondrament de l’imperi romà i l’ascens dels partits religiosos, cristians, als llocs de poder de la capital de l’imperi. Es diu APRONENIA AVITIA i entre les coses bones que cal tenir presents, diu, hi ha «els homes que obliden de tant en tant la mirada dels altres homes». El dietari sovint no és sinó un relat sincopat de la vida imaginada del propi dietarista. Però hi ha dietaris que parlen més de la vida dels altres que de la del propi autor. També n’hi ha que s’ocupen més del passat que del present. L’actualitat hi és un ressort que dispara la memòria del dietarista. Ressonàncies en digué Puig i Ferreter.

4 de gener.
Dietaristes lliures
L’amic Ingo, el parent alemany, ens felicita Nadal i Any Nou des de Lulimba a la República Democràtica del Congo, on ha anat a treballar en un equip de Metges sense Fronteres. És oncòleg i ha deixat la feina a l’hospital d’Augsburg. És el quart lliurament narratiu que envia a una colla d’amics en forma de dietari, d’ençà que va arribar  fa deu dies, i es proposa de mantenir-lo mig any, el temps de la seva estada compromesa. Li desconeixia la capacitat narrativa. Conta que la nit d’any nou el va cridar un col·lega per a una urgència d’una partera. Ell havia de reanimar la criatura mentre l’altre metge s’ocupava de la mare agonitzant. Li va dir que no en sabia, que no ho havia fet mai, que només havia vist en llibres un cordó umbilical.. El company li va replicar: –però val més que sigui un metge qui ho faci–. I se’n van sortir. He sentit amb ell el bleix de la criatura quan, després de donar-la per morta, l’agafà en braços i de sobte va sentir que respirava i es movia. «És el primer infant de l’any i el meu primer fill», escriu commogut. Dietarisme natural, espontani!

5 de gener
Més forta. Més sideral















Ha arribat la nadala més forta: La noia prenys, espantadissa i perduda,
 i l’ovella esgarriada,
 esdevindran innocència
 per la claror d’una estrella.

Poema de Ramon Cotrina.  Estampa digital de Jordi Canelles: sota una arcada en runes la noia, dreta, arrambada al mur, s’esglaia. A l’altra banda una ovella pastura indiferent en un jardí nocturn, entre flors blanques, sota un cel blau amb estrelles i l’estrella. També arriba la felicitació més sideral. Un correu de felicitació d’Any Nou de Margalit,  l’amiga mallorquina de Jerusalem, que felicita per l’Any Nou romà 2014. «Nosaltres ­­–m’escriu– vàrem començar el nostre any, el 5774, el passat més de setembre”. Si 2014 anys ja és una fondària en el túnel del temps que fa venir mareig, l’any  que fa 5774 no té ni tan sols un fons i em deixa indiferent. El pas del temps és un pou xuclador, com els que xuclen els suïcides de pou.    Quina sensació més estranya fa entrar en una cronologia tan llunyana i tan pròxima alhora.  «El nostre Roix Ha-Xanà (literalment Cap d'Any, en hebreu, transcrit de manera que pugui ser llegida fàcilment en català), el primer dia del mes de Tixré, va coincidir aquesta vegada amb el cinc de setembre. És un any embolismal». I aprenc què és un embolisme en el calendari. I que el mot català call no té res a veure amb «carrer», sinó amb reunió, assemblea, poble, com Qohélet, el llibre de la Bíblia a propòsit del qual Josep Carner parla de "[servar] la complicació de les obediències", i on s’aprèn què és essencial per al creixement de l’home i per a la seva completitud en el món i ens mostra què ocorre i si donam valor a allò que no en té o que és secundari i que la festa de la joia demana increment de la consciència.

6 de gener
Autoretrat
Argument incontestable: «ho diu el diari»,  l’altre, el de premsa diària. La credulitat no és pas universal. «Ho diu el diari? Doncs, no ho diu ningú». Encara persisteix la dita “ets més mentider que el diari”. Doncs el diari de les mentides portava que els dietaris són, aproximadament, l’equivalent de l’autoretrat en pintura: l’artista mateix és qui combina l’enquadrament, la il·luminació i el posat, per mostrar-se tal com vol que el vegem, que sovint no és pas tal com és. Per això moltes vegades els autoretrats i els dietaris tendeixen al narcisisme o a la impostura. Com l’autoretrat en pintura és el dietari en literatura. Qui sóc i per què escric? És la pregunta que alguns escriptors no saben, no gosen, no volen respondre. D’altres haurien de respondre Qui no sóc? Per què no escric? Els crítics han afinat les anàlisis d’ençà que parlen de literatura del jo. I si el dietari fos la creació involuntària del meu doble? La complexitat del jo, de qualsevol jo, la pròpia o la de ficció, comporta el desdoblament de la personalitat. L’escriptor neix quan un jo descobreix que hi ha un altre jo en ell. El dietarista comença quan la forma dietari el xucla jo endins.