11 de gener de 2014
GENIAL, CARLES
S’ha mort en Carles de can Dolç, l’home que
amb el seu restaurant ha posat Sant Feliu de Boada al mapa de la gastronomia
popular empordanesa. Tot i que la
notícia no ha sorprès, colpeix fins al fons de l’ànima veure com la ferotgia
del mal lleig és capaç d’abatre un home com en Carles de can Dolç, a quaranta
anys, en la plenitud de la vida personal, familiar i professional.
Quan era un nen, ja se’l veia eixerit. L’avi
Ramon li va descobrir el futur. El va enviar a Barcelona a aprendre l’ofici de
fondista, com es deia abans, i en va tornar fet un restaurador, com es diu ara.
Va obrir el seu restaurant a la plaça i al cap d’uns pocs anys, amb la Gemma,
han posat can Dolç als primers llocs del rànquing de restaurants d’èxit
d’aquests verals del Baix Empordà.
Entre tants santfelius com hi ha a la
toponímia catalana, Sant Feliu de Boada, al terme municipal de Palausator entre
Pals i Peratallada, era el més amagat i desconegut. Fins que s’ha convertit en
Sant Feliu de can Dolç. Genial, Carles.
QUÈ HA FET EL PAÍS PER MI
Josep M. Castellet, mort ahir (09.01.14) es mereix de sobres els elogis que ha inspirat per tot el que ha fet per a la cultura del país com a intel·lectual de lletres. Però caldria afegir-hi l’elogi del país i de la seva cultura per tot el que han fet de Josep M. Castellet: un gran intel·lectual al llarg d’un procés de desambigüització que el portà a decidir-se per grans autors com Josep Pla, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, els quals, després de parasitar-los, varen acabar devorat-lo a ell. El segle XX és també per a la cultura catalana literària el segle dels intel·lectuals. La primera meitat va de Maragall a Riba. I la segona passarà com la de tres maîtres à penser com Joan Triadú, Josep M. Castellet, Joaquim Molas, arribats a la vida pública després de la guerra d’Espanya de 1936-39.
10 de gener de 2014
DUES VEGADES 7
M’arriben algunes felicitacions d’aniversari.
Faig 77 anys. Dues vegades 7 és massa perfecció en un any que 2+0+1+4 sumen 7.
Fem tantes coses, en català, que fins i tot fem els anys. Tot un privilegi. Si
els fa una criatura, són anyets. En canvi, no són “anyassos”, si els fa un
vell, com és el meu cas. Ma germana
Concepció, que el 1937 tenia cinc anyets,
diu que no n’està ben segura, però que li sembla que vaig néixer cap al
vespre del 10 de gener i que a la tarda, inesperadament, havien sortit amb la
mare a caminar. La mare i la llevadora, que era la Manda, la Calamanda de Calldetenes, em varen batejar a casa i em
varen posar un nom que s’apartava del santoral familiar disponible, ple de
Cintos, Franciscos, Peres i Joans. El 1939 em varen tornar a batejar a la
parròquia respectant el mateix nom, després d’un últim intent del padrí, a peu
de pila baptismal, de posar-me el seu nom, Josep. Però mai no he aclarit d’on
els va sortir a les meves batejadores domèstiques un nom un punt exòtic, no
gens consuetudinari a la família i, a més, en forma genuïna, Ricard, no pas
Ricardu, que era com es deien els ricardus de l’època i els Franciscus i els
Antònius i Fernandus i Arturus.
Però vaig descobrir que la data del 10 de
gener no la va fer històrica el meu naixement sinó el de la Comisión
Central Administradora de Bienes Incautados por el Estado de España,
creada per un Decret Llei de 10 de gener de 1937, signat per Francisco Franco,
inspirat en la Inquisició i, segons els historiadors de la insurrecció militar
de 1936-39, un dels instruments més operatius de la repressió
anticatalana durant les llargues dècades que el Estado de España era
governat pel règim franquista. Un règim que pensàvem liquidat per sempre i ara
veiem rebrotar. Amb noves estratègies, però amb el mateix objectiu:
assimilar els catalans, espanyolitzar-los.
