dimecres, 15 de gener de 2014

DE POETA A POETA




Admirable l’escoli de Narcís Comadira a Serra d’Or d’aquest gener sobre el poema La Pomerola de Verdaguer. Com s’hi revela la lectura empàtica de poeta a poeta! I si els poetes fossin els únics lectors de poesia competents, degudament acreditats? Els únics admesos a la festa de llegir poesia, perquè són capaços de llegir des de dins mateix de la creació poètica.
Comadira no és pas dels qui s’atribueixen l’exclusiva. Al contrari. Converteix la seva lectura de La Pomerola en una invitació/incitació a llegir el poema. Tan convincent, que fins i tot a mi m’han vingut ganes de rellegir-lo. I tantes vegades com l’he llegit!   

Si els poetes no són pas els únics capaços de llegir els seus còmplices i germans poetes, sí que en són lectors diferents, privilegiats. Només un poeta es commou, com fa Comadira, o com abans que ell es commovia un Marià Manent, davant l’exactitud de la llengua de Verdaguer, la propietat dels mots, la precisió de les imatges. «I el to, evocador d’un passat que havia estat ric de potència creadora».

A mi em commou el poeta Comadira lector de La Pomerola. En una breu síntesi perfecta de penetració, no sols em redescobreix el poema del vell trobador caigut en l’oblit, sinó que m’hi confirma la centralitat del cant tercer, repescat per Verdaguer d’un seu càntic juvenil, compost en plena potència, com a «l’idil·li del trobador entre els braços florits d’aquella pomera, gairebé un orgasme creatiu». Per què «gairebé»? Veure Verdaguer en braços de la dona-pomera és una explicitació que només fa el poeta que coneix poesia i natura per dins.

Poeta i crític literari, Comadira encara troba lloc en el breu espai de Serra d’Or per a apuntar-hi la seva lectura de crític cultural. Després d’assenyalar que els Jocs Florals de 1896 havien desestimat La Pomerola i que Verdaguer, «tot i que era el millor»,  passava les hores més baixes de la seva consideració social i literària, el Comadira articulista de premsa, que diumenge passat a L’Ara (11.01.14) augurava que «acabarem més cansats del 1714 que de l’Any del pobre Espriu», tanca l’escoli de lectura de La Pomerola lamentant la «trista història d’aquest país, que encara persevera en els seus vicis i mals costums».

Depèn. Si no se'n cansen, no ens n'haurem de cansar. La feina, diuen en els nostres verals, la fan els cansats. Verdaguer n'era un. I em sembla que Comadira un altre.