dilluns, 20 de gener de 2014

QUE VINGUI SÍSIF O LA FI DE LA CRISI UNIVERSITÀRIA



Una setmana agitada
El dia 11 a Lleida comencen les commemoracions dels fets històrics de 1714 i les seves conseqüències. Qui sap si algú ha recordat que la Universitat de Lleida fou la primera institució castigada per l’exèrcit de Felip Vè fins a l’extermini de professors i estudiants i la demolició dels edificis.
El dia 16 ens reunim el Consell Consultiu de la Universitat de Vic per a debatre dos projectes del màxim interès, el d’una Facultat de Medicina i el d’un Codi ètic. Després  escoltem el conseller Josep M. Terricabres que ens parla sobre Prendre decisions en temps d’incertesa. A la mateixa hora al Parlament els diputats voten demanar a l’Estat que transfereixi a Catalunya la competència de convocar el referèndum sobre la independència. 
L’endemà 17 El 9Nou del divendres publica el meu article que acaba convocant Sísif, perquè sigui testimoni que els catalans ens repetim tant com ell. Dissabte 18 ens reunim el grup de Noves Bases de Manresa i intercanviem impressions sobre l’actualitat.
Diumenge 19 reportatge de la BBC sobre el moviment democràtic i pacífic dels catalans per fer un referèndum d’independència. Amb el president Mas explicant-se en anglès.
«Una setmana agitada», diria la senyoreta Rajoymeyer, contemplant com s’enfonsaven una rere l’altra les normes que s’entestava a creure eternes i a imposar-les als altres. «I les que vindran», li replicava Heidi.


Fa dies, badant en un parada de llibres vells, vaig fer la troballa d’un volum de butxaca de títol atractiu, Los comienzos de la crisis universitaria en España (antologia de textos). Sense prestar-hi gaire atenció, vaig pagar els dos euros que valia el llibre, preu únic de tots  els d’aquella caixa, i em vaig posar a fullejar-lo,  prenent un cafè.

Sorpresa primera. El llibre és el número 9 de la col·lecció “Novelas y Cuentos” de l’Editorial del Magisterio Español, any d’edició 1967. Immediatament, fent comptes, vaig pensar que no m’interessaven els començaments de la crisi universitària a l’Espanya de Franco, quan Fraga Iribarne n’era el ministre més franquista que Franco, tant, que desafiava les protestes de professors i estudiants tancant universitats i proclamant que si les universitats quedaven tancades indefinidament no passava res. Fora!, em vaig dir. Ni començaments de crisi ni universitats ni fragues franquistes. No vaig llençar el llibre, perquè no en llenço mai cap, i me’l va endur a casa.   

Sorpresa segona. M’havia precipitat. Avui l’he retrobat entre altres papers i hi he descobert que és una antologia de textos d’autors espanyols del segle XVIII, preparada per Francisco Aguilar Piñal, sobre  la crisi universitària d’España, começada justament en el segle dels Il·lustrats i de les Llums. Els textos de la primera meitat denuncien abusos, defectes, ineficàcia, influència perniciosa dels Col·legis Universitaris. Els de la segona part recullen crítiques contra les facultats, els mètodes, els alumnes, els catedràtics. Els últims apartats de l’antologia són de rabiosa actualitat: Insuficiencia de salarios y dotaciones. La enseñanza privada ocupa el lugar de la Universidad.

M’he fregat els ulls, perquè els titulars dels diaris d’aquests dies de gener de 2014 semblen repetir les denúncies dels anys 1770 sobre la precarització de la Universitat. Si llavors deien «no se hace creïble que los catedráticos se apliquen con el cuidado y desvelo que pide la instrucción de la juventud, por el corto estipendio de 400 reales», les denúncies actuals diuen: “La meitat dels docents universitaris, en situació precària”. “El 50% del professorat d’educació superior cobra entre 300 i 1.200 euros bruts al mes”. “Els preus de matrícules de les Universitats públiques s’acosten als de les privades”.

Però el llibre també se m’ha fet interessant per una altra raó. Resulta que les universitats del segle XVIII, origen de la crisi de les dels segle XX, són el resultat de la gran reforma de Felip Vè, el Borbó que no va tancar aquelles universitats  d’Espanya i, en canvi, sí que va tancar les de Catalunya i les va espoliar per crear la de Cervera. «Perquè eren molt dolentes», segons que encara gosen sostenir historiadors que no han après que la història no l’escriuen els vencedors, sinó els vençuts a les ordres dels vencedors.

Sense sorpresa tercera. A la Facultat d’Educació de la UVic circula un fragment del projecte de Decret que desplega els principis de la Llei Orgànica per a Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) del govern de Madrid.  Correspon a l'assignatura de filosofia de quart d'ESO (16 anys) i es podria titular "Habilitats metafísiques empresarials", que se suposa que cal inculcar als alumnes prèviament espanyolitzats.
  
"45. Conocer el modo de preguntar radical y mayéutico de la metafísica para diseñar una idea empresarial y/o un plan de empresa utilizando habilidades metafísicas y gnoseológicas para conocer y comprender la empresa como un todo, facilitando los procesos de cuestionamiento y definición clara de las preguntas radicales y las respuestas a las mismas, como ¿qué somos?, ¿qué hacemos?, ¿por qué?, ¿para qué sirve esta empresa?, ¿cuál es nuestra misión?, ¿cuál es su sentido, su razón de ser? y saber argumentar la defensa de las respuestas."

Som on érem, rient per no plorar, arrossegats als començaments perpetus de la crisi universitària d’Espanya, si no aconseguim d’una vegada la independència de l’Educació, la Universitat i la Recerca de Catalunya. Si no, que vingui Sísif i no s’ho creurà.