Una setmana agitada
El dia 11 a Lleida comencen les
commemoracions dels fets històrics de 1714 i les seves conseqüències. Qui sap
si algú ha recordat que la Universitat de Lleida fou la primera institució
castigada per l’exèrcit de Felip Vè fins a l’extermini de professors i
estudiants i la demolició dels edificis.
El dia 16 ens reunim el Consell Consultiu de
la Universitat de Vic per a debatre dos projectes del màxim interès, el d’una
Facultat de Medicina i el d’un Codi ètic. Després escoltem el conseller
Josep M. Terricabres que ens parla sobre Prendre decisions en temps
d’incertesa. A la mateixa hora al Parlament els diputats voten demanar a
l’Estat que transfereixi a Catalunya la competència de convocar el referèndum
sobre la independència.
L’endemà 17 El 9Nou del divendres
publica el meu article que acaba convocant Sísif, perquè sigui testimoni que
els catalans ens repetim tant com ell. Dissabte 18 ens reunim el grup de Noves
Bases de Manresa i intercanviem impressions sobre l’actualitat.
Diumenge 19 reportatge de la BBC sobre el
moviment democràtic i pacífic dels catalans per fer un referèndum
d’independència. Amb el president Mas explicant-se en anglès.
«Una setmana agitada», diria la senyoreta
Rajoymeyer, contemplant com s’enfonsaven una rere l’altra les normes que
s’entestava a creure eternes i a imposar-les als altres. «I les que vindran»,
li replicava Heidi.
Sorpresa primera. El llibre és el número 9 de la col·lecció “Novelas y
Cuentos” de l’Editorial del Magisterio Español, any d’edició 1967.
Immediatament, fent comptes, vaig pensar que no m’interessaven els començaments
de la crisi universitària a l’Espanya de Franco, quan Fraga Iribarne n’era el
ministre més franquista que Franco, tant, que desafiava les protestes de
professors i estudiants tancant universitats i proclamant que si les
universitats quedaven tancades indefinidament no passava res. Fora!, em vaig
dir. Ni començaments de crisi ni universitats ni fragues franquistes. No vaig
llençar el llibre, perquè no en llenço mai cap, i me’l va endur a casa.
Sorpresa segona. M’havia precipitat. Avui l’he retrobat entre altres
papers i hi he descobert que és una antologia de textos d’autors espanyols del
segle XVIII, preparada per Francisco Aguilar Piñal, sobre la crisi universitària d’España, começada
justament en el segle dels Il·lustrats i de les Llums. Els textos de la primera
meitat denuncien abusos, defectes, ineficàcia, influència perniciosa dels
Col·legis Universitaris. Els de la segona part recullen crítiques contra les
facultats, els mètodes, els alumnes, els catedràtics. Els últims apartats de
l’antologia són de rabiosa actualitat: Insuficiencia de
salarios y dotaciones. La enseñanza privada ocupa el lugar de la Universidad.
M’he fregat els ulls, perquè els titulars dels diaris d’aquests dies de
gener de 2014 semblen repetir les denúncies dels anys 1770 sobre la
precarització de la Universitat. Si llavors deien «no se hace creïble que los
catedráticos se apliquen con el cuidado y desvelo que pide la instrucción de la
juventud, por el corto estipendio de 400 reales», les denúncies actuals diuen: “La
meitat dels docents universitaris, en situació precària”. “El 50% del
professorat d’educació superior cobra entre 300 i 1.200 euros bruts al mes”.
“Els preus de matrícules de les Universitats públiques s’acosten als de les
privades”.
Però el llibre també se m’ha fet interessant per una altra raó. Resulta
que les universitats del segle XVIII, origen de la crisi de les dels segle XX, són
el resultat de la gran reforma de Felip Vè, el Borbó que no va tancar aquelles
universitats d’Espanya i, en canvi, sí
que va tancar les de Catalunya i les va espoliar per crear la de Cervera. «Perquè
eren molt dolentes», segons que encara gosen sostenir historiadors que no han
après que la història no l’escriuen els vencedors, sinó els vençuts a les ordres
dels vencedors.
Sense sorpresa tercera. A la Facultat d’Educació de la UVic circula un
fragment del projecte de Decret que desplega els principis de la Llei Orgànica
per a Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) del govern de Madrid. Correspon a l'assignatura de filosofia de
quart d'ESO (16 anys) i es podria titular "Habilitats
metafísiques empresarials", que se suposa que cal inculcar
als alumnes prèviament espanyolitzats.
"45. Conocer el modo de
preguntar radical y mayéutico de la metafísica para diseñar una idea
empresarial y/o un plan de empresa utilizando habilidades metafísicas y
gnoseológicas para conocer y comprender la empresa como un todo, facilitando
los procesos de cuestionamiento y definición clara de las preguntas radicales y
las respuestas a las mismas, como ¿qué somos?, ¿qué hacemos?, ¿por qué?, ¿para
qué sirve esta empresa?, ¿cuál es nuestra misión?, ¿cuál es su sentido, su
razón de ser? y saber argumentar la defensa de las respuestas."
Som on érem,
rient per no plorar, arrossegats als
començaments perpetus de la crisi universitària d’Espanya, si no aconseguim
d’una vegada la independència de l’Educació, la Universitat i la Recerca de
Catalunya. Si no, que vingui Sísif i no s’ho creurà.
