dilluns, 16 de desembre de 2013

SETMANA ADVENTINA/BICÈFALA


 
8-15 de desembre.

La nit de la Puríssima no ha fallat en començar aquesta setmana d’advent, la més plena d’esperes i esperances de tot l’any. Semblava que es veia l’infinit, l’infinit sense vels, més enllà de la lluna i dels estels. La tramuntana d’ahir es va anar apagant perquè la nit estengués la capa del seu silenci blau  i la música  de les esferes sonés en aquest espai arrecerat de l’Empordanet. L’endemà, el dia després de la nit de la Puríssima, ho ha tingut fàcil per a ser radiant. El sol d’aquest hivern prematur ha omplert de llum i tebior la plana i els caserius fins al mar llunyà, els camins i les margeres i les arbredes fins a la forest. A l’estany de l’arròs, els compartiments dels marges de fang semblen formar un grandiós vidre emplomat.  Ocells de pas que vénen de qui sap a on  per anar-se’n cap a qui sap a on, es paren dins una de les peces del mirall i s’hi queden immòbils. Cel amunt planeja majestuosa una àguila solitària. Qui sap si la parella l’ha abandonat per volar més amunt, fins al sol, ensuperbida com Ícar, i s’hi ha abrusat les ales.

 
9 dilluns. Convidat per “Catalunya Sí”, entro per primera vegada al Centre Cultural del Born de Barcelona. La visita sobrepassa les meves expectatives. Hi sento bleixar el genius loci. Santuari èpic, refundat sobre la memòria històrica, on veig el passat convertir-se en futur, la prospecció arqueològica interpretada en prospectiva de la nació, projectada en Estat d’Europa. A l’espai mític del Born, on plana la derrota de 1714, també hi  plana, entre els assistents, la pregunta del referèndum que prepara el govern per tal d’aclarir si al cap de tres-cents anys els catalans volem la independència d’Espanya. Mai una pregunta no havia creat tanta expectació adventina ni tants savis preguntaires. Els amfitrions, Alfred Bosch, Marta Rovira i Gemma Calvet, tenen apamat l’arsenal simbòlic del Born i de 1714 i saben estendre sobre l’auditori unes grans ales d’àguila que ens infonen confiança. Espera i esperança.      

10 dimecres. Somni de l'àguila. He somiat dues àguiles, de les anomenades de Sant Joan, que és el presumpte autor del 4rt evangeli, el més volador i elevat de tots, representat com una àguila en  la icona del Tetramorf. L’una era l’àguila que diumenge passat planava sola damunt l’estany, com esperant la parella. Ara, en el somni, comprimia els cercles en espiral a l’entorn d’un secretari a qui anava dictant les Noves Constitucions de Catalunya que ell copiava en una tauleta tàctil. De sobte aquell escrivent era jo i arribava J.V. Foix i em convertia en àguila i m’assegurava que Si el cel és alt, i tan alt, i més alt, i més pregon el mar, les dues àguiles de Sant Joan es tornarien una sola àguila bicèfala que s’envolaria cel amunt cap a l’infinit, l’infinit sense vels, més enllà de la lluna i dels estels d’on mai més no tornarien.

12-13 dijous-divendres. En plena expectació adventina, esclata la guerra del simposi de l’Institut d’Estudis Catalans “Espanya contra Catalunya”, alhora que arriba la pregunta bicèfala i binària sobre si els catalans volem un estat i si el volem independent d’Espanya. Mentre esperem el solstici d’hivern, quan per Nadal la llum del dia farà un pas de pardal, la pregunta ha esclatat com una  supernova, com una explosió estel·lar. Mai una pregunta no havia generat tantes interpretacions. Si abans els preguntaires eren multidud, ara els hermeneutes de la pregunta són legió. Quants savis astrònoms enfeinats a escrutar el cel del futur! Al capdavall tothom qui la vol entendre l’entén, la pregunta. Mai tanta intel·ligència havia dissimulat tan malament el desconcert davant de l’infinit, l’infinit sense vels, més enllà de la lluna i dels estels.

14-15. Dissabte-diumenge. Quan falten quinze dies perquè s’escoli l’Any Espriu 2013, la frase del dia 347 al diari Ara em colpeix amb una contundència tota supernova:  L’incomparable doll de poesia que va brollar del pensament, de l’esperit i de les sofrences lacerants de Verdaguer. Junts els dos únics poetes catalans que porten amb propietat el títol de “poeta nacional”. La frase és reversible: L’incomparable doll de poesia que va brollar del pensament, de l’esperit i de les sofrences lacerants de Salvador Espriu.  Un doll de tres raigs, pensament (1), esperit (2) i sofrences lacerants (3), que omplen aquesta setmana adventina de tanta espera i esperança com prometia en començar, la nit de la Puríssima davant de l’infinit sense vels, més enllà de la lluna i dels estels.