dilluns, 23 de desembre de 2013

A LES ENTRANYES DE LA UVIC



Mentre Nadal s’acosta i el dia, prenys de sol, sembla frisós de deixar enrere la nit més llarga de l’any, ens trobem sis amics fundadors de la Universitat de Vic i davallem, engolits pel túnel del temps, a les seves entranyes, als seus orígens: Ramon Cotrina, Jaume Puntí, Enric Lòpez, Ramon Pinyol, Ton Granero i un servidor. La metàfora de les entranyes vol dir que formàvem el nucli dur, per dir-ho d’alguna manera, on es va gestar la Universitat de Vic durant les tres darreres dècades del segle XX, des de la concepció embrionària cap a 1970 (en ple seixantisme) fins al llindar del segle XXI, el 1997 (en ple pujolisme), any que figura a la partida de naixement de la UVic, signada pel Parlament de Catalunya.

Ens trobem, no pas ens reunim. Tampoc no som cap grup, sinó una colla que anem a dinar, com se sol fer, pels volts de Nadal. En grup i reunits, semblaríem un grup de pressió o de conspiradors. Això no vol dir que no tornem a embrancar-nos a discutir sobre el passat i el present de la Universitat de Vic, en especial sobre el seu futur, ara que anuncien que de la unió de Vic amb Manresa –per via federalista– en naixerà una nova universitat, central de Catalunya. Deu ser la síndrome nadalenca d’anuncis, presagis, advents i embarassos i avortaments que ens fa expectants de tanta felicitat, també per a la criatura universitària que vàrem portar al món.

Entaulats festivament com fa trenta i quaranta anys en els temps de dinars i sopars en aquells hostals de costelles i botifarra amb pa amb tomàquet que es varen estendre per la Plana de Vic, ja no ens costaria gaire de relliscar cap a la nostàlgia i el record de facècies que ens hem repetit mil vegades i que ja només a nosaltres ens interessen. Els tres que encara som actius a la Universitat  responem les preguntes fàcils dels altres, però no la pregunta de les preguntes: com veieu la UVic?

En Ramon Pinyol, director de la Càtedra Verdaguer, hi és de ple al capdavant del grup de recerca en Humanitats, pioner a la UVic. En Ton Granero hi continua al davant d’una branca derivada de l’Editorial EUMO i com a membre “retornat” del Patronat de la Fundació Universitària Balmes, ara de presidència bicèfala dels alcaldes de Vic i Manresa. I jo, com a col·laborador de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris i president del Consell Consultiu de la UVic.

Comentem que justament acaba d’ingressar al Consell el metge, teòleg i prior del Monestir de Montserrat, Ignasi Fossas, alumne estat del Col·legi de Sant Miquel, quan els quatre “miquelans” (o “miquelins”) presents, Cotrina (sotsdirector), Lòpez (director tècnic), Puntí (administrador), i jo mateix (director), ens inventàvem el projecte universitari i saltàvem del trampolí de l’Escola Universitària de Mestres, sense estar segurs que trobaríem aigua a la piscina on ens tiràvem. És en aquella capbussada que la ciutat de Vic va quedar prenys d’Universitat. Dit sense metàfores, fou en aquells anys a la sortida de la dictadura franquista i nacionalcatòlica, quan vàrem percebre i començar de transmetre la idea que Catalunya havia de tornar a tenir la Universitat de Vic.

Dinant a la taula del Casino –que és més que un restaurant–, en aquestes vigílies de 2014, que és més que un any qualsevol,   el nostre circuït d’amistat i d’entesa encara és operatiu. Hi arribem caldejats pels Pastorets que Ramon Solsona i Ramon Pinyol han posat al dia i els estudiants han representat a l’aula magna, aplaudits pels seus companys, còmplices de rabadans de Gascunya que fugen dels dimonis castellanoparlants i del ministre Verd obscè. I ens preguntem si avui la Universitat de Vic podria néixer o la interrupció de l’embaràs li seria aplicada amb nova llei pepera.  
A la taula de 6 no hi som pas tots els qui hi érem, però sí que hi érem tots els qui avui dinem aquí. Som sis comensals i algú reclama el setè. El setè seria l’alcalde Ramon Montañà i el superdirector Salvador Reguant i el poeta Segimon Serrallonga i el lingüista Josep Tió i la secretària Agnès Morató i la vintena de professors i els 40 estudiants de la primera promoció de mestres i els milers d’estudiants i els centenars de professors que amb el Nadal de 2013 esperem que l’any 2014 els àngels dels rabadans portin Gascunya a la independència. Les entranyes de la UVic encara bateguen prenys.