Estrenem mes de
desembre en un entorn d’incertesa climàtica i política, amb neu impacient a les
muntanyes i freds avançats a les planes. Amb gèlids tribuns, importuns i
inoportuns que celebren el tancament de la televisió valenciana i no celebren
la caiguda de Berlusconi. Encara no és hivern i ja sona la campaneta de l’auto
que m’avisa que a 4 graus comença el procés de congelació del terra moll de la
carretera. Els esquiadors desplacen abans d’hora els boletaires i els
duransilleides no els desplaça ningú per més fredor que encomani.
Arriba l’hivern
abans d’hora, però arriba també amb la notícia calentona que Josep Maria
Terricabres serà candidat al Parlament Europeu. Ahir ens l’avançava ell mateix
als col·legues de «la Riereta» (grup crític interseccional de l’IEC) tot
demanant-nos que li desitgem sort. «Sí, Josep Maria, –li contestava jo– et
desitgem sort, però tu hi hauràs de posar el coratge i la intel·ligència». No
calia recordar-li-ho. Té prou coratge i intel·ligència per haver decidit
d’emprendre en un entorn d’incertesa aquesta nova aventura nord enllà: vendre
als europeus el producte Catalunya nou
Estat d’Europa.
La metàfora
mercantil és insuficient, però necessària. A més més d’antropològica, per allò
dels viatjants de comerç catalans que recorrien les espanyes amb mostraris de
teixits espanyols de Sabadell. Vendre Espanya a Espanya, mentre d’amagatotis
ens veníem i ens compràvem cromos de Catalunya entre nosaltres, en cercles
reduïts i sense alçar la veu. En realitat ens havíem de vendre a nosaltres
mateixos les raons d’existir com a catalans, però les compres eren escasses.
Tan forta, tan duradora i penetrant era
l’ofensiva anti! Tants eren els qui havien abandonat la causa catalana! Tants
Anys Esprius d’assajar càntics en el temple
havien convertit els entorns d’incertesa en posicions de renúncia i
submissió.
Han calgut dos (o
tres) relleus generacionals, però a la fi els catalans ens hem posat a la banda
de nosaltres mateixos. Això és extemporani, inesperat com aquest hivern, i cal
fer-ho saber als veïns d’Europa. Brussel·les és la bona tribuna perquè
Terricabres hi faci sentir les raons de
la raó catalana. Europa és el mercat on cal vendre empatia i Terricabres serà
un venedor convincent. La seva formació europea li permetrà d’explicar les
raons catalanes als europeus, en especial als de la zona Merkel, en la llengua
de Merkel, de Luter i de Brecht i de Guardiola.
Dies enrere, en
convidar el doctor Terricabres a venir a la Universitat de Vic a pronunciar una
conferència davant el Consell Consultiu, conveníem que un bon tema seria
«l’actualitat catalana davant els propis
objectius». Ell, filòsof i comunicador, va trobar el millor títol: Prendre
decisions en entorns d’incertesa. Ara que ens demana que li desitgiem sort,
li demanaré que desitgi coratge i intel·ligència als qui el votarem.
