Tant de bo sigui només desassossec. O potser ja és
vergonya de país això que comença de remoure’s en el fons de moltes
consciències? És el pressentiment de catxa? És sentir el rosec de la sospita
que has apostat per un jugador fool? El pitjor de catxar és enganyar-se
i enganyar tothom, llevat del jugador contrari. Catxen els jugadors amb
qui comparteixo l’aposta? És l’inici de vergonya de país? O és que juguem amb
cartes marcades? Si de pregunta no n’hi cap més. Ho diu nostro Senyor: quan
hàgiu de parlar, digueu sí o no. Tota la resta ve del Maligne».
(Mateu 5, 37).
Tornant del Liceu, de l’audició de L’Atlàntida
de Verdaguer/Falla, és inevitable de pensar en Maragall, tornant del Liceu
la nit del 7 de novembre de 1893, la nit de la bomba, inspirat per escriure
una poesia Paternal, la de l’infant de mamella que riu bàrbarament.
Fa 120 anys i 20 dies. Avui, pujant Rambla amunt i passant entre el Palau Moja
i l’església de Betlem, s’acomplien les previsions de fred gèlid a tot Catalunya.
En arribar a Sarrià queien les volves de neu anunciades, despreses dels turons
de Collserola. I em pujava als ulls i a les oïdes la sensació que tota la
potència de futur de Verdaguer, sumada a la de Falla, sumada a la de Josep Pons
i l’orquestra i les veus dels cors, no podia sucumbir. A la timba
d’aquesta Atlàntida la partida no pot acabar sabatera. Ni Verdaguer ni
Falla ni Josep Pons no catxen. Quan parlen, diuen sí o no. Tota la resta és
catxa espanyolitzadora.
