Em dius: "Mira quin bé de Déu! Obsequi de l'Artur. Ara entenem que te l'estimis".
Oi!, oi! Quin bé de Déu! I de l'amic Artur! M'agrada que hàgiu vist el jardiner boscà productiu i generós, a més de ser un excèntric que treballa sense cap profit ni objectiu enmig del bosc, perquè les selvatgines i els ocells tinguin aigua.
Per cert, no trobes que s'assembla a l'àngel de Klee, amb aquest caparró de cabells esborrifats? Espero que, cansat d'incomprensió, no abandoni el seu jardí boscà de garriga i paret seca.
El que és jo, he tornat de Lleida, no amb el cap sinó amb l'esperit esborrifat. Hem fet una visita de la Seu Vella. Quin bé de Déu d'Art! Un immens jardí de pedra tres vegades afollat, en els trescents anys últims, per la barbàrie dues vegades espanyola, Felip V i Franco, i una de francesa entremig, Napoleó.
Després, el repàs de l'actualitat política amb els amics que ja saps m'ha encès la flama de la il·lusió per continuar a la banda de l'Artur, allà on tu i jo i molts més dels que ells voldrien, creiem que és possible ajardinar el boscatge i humanitzar la barbàrie.
