RES NO ÉS DE FRANC

La independència de Catalunya no és de franc, però és més car el dependentisme d’Espanya. Com també és car el derrotisme subtil, el defaitisme il·lustrat, l’alarmisme gesticulant, l’escepticisme inflat. Dimecres vaig sopar amb el president d’una important institució civil de l’Europa de l’euro. Iniciava consultes per a una recomposició de lloc davant la situació de la Catalunya actual com a aspirant a nou Estat d’Europa. En un moment de la conversa em va dir: «La independència de Catalunya, si es fa amb molta cura, pot salvar l’euro. Dit a l’inrevés, la salvació de l’euro pot passar per Catalunya, l’estat nou d’Europa que l’onze de setembre reclamareu. Amb una condició, que Catalunya es desprengui del Regne d’Espanya». Després em va preguntar si Merkel i Drag! hi havien tingut contactes amb Mas Colell. Li intrigava especialment perquè aquest Mas era la prova de la seriositat del projecte.

D’aquestes paraules se’n pot deduir, primer, que la independència de Catalunya ja no és vista simplement com un dels escenaris del futur d’Europa. No sols la veuen versemblant i assenyada, sinó necessària. Està integrada com la hipòtesi de treball en què millor se salvarà l’euro. Parteixen del fet que sense els ingressos catalans l’estat espanyol és clarament insolvent. També és sabut que el Regne Unit és el país més interessat a enfonsar l’euro i que el Regne d’Espanya és el seu cavall de Troia a Europa. Que rebenti, doncs, sense que arrossegui Catalunya, i l’Europa de l’euro se salvarà. La vostra oportunitat. 

És de sentit comú, però atesa la persistència del discurs, subtil o barroer, que la independència és impossible de tan cara i que la suposada majoria favorable s’ha de demostrar, mentre, per si de cas, no fem res per demostrar-la, és bo advertir que res, efectivament, res no és de franc. Santa paraula! Sobretot no ho és la dependència d’un estat en fallida com l’espanyol. Res no és de franc. Sapigueu-ho. No fos el cas que d’una vegada per sempre, amb la reaparició dels vells obstacles botiflers, es passés de la indiferència a la participació en el projecte sobiranista i de la frustració a l’entusiasme pel nou estat d’Europa.