Després d’aquell Lohengrin, no he assistit mai més a cap òpera de Wagner. Quan en tenia l’oportunitat, a l’Alemanya dels anys seixanta, a l’una banda i a l’altra del Teló d’Acer, o del Mur de Berlin, Wagner portava els estigmes de l’antijudaisme més ferotge. L’esperit operístic del temps bufava més del cantó de L’òpera de tres rals de Brecht. Wagner, doncs, ocupa un lloc secundari en el cercle de les meves afinitats. La seva obra m’impressiona com a aportació a la cultura d’Europa. La seva música no m’arriba a aquell punt de l’ànima que sento commoure’s quan escolto música de Bach, de Beethoven, de Mozart.
I tanmateix l’entrada al temple del Liceu de Barcelona aquell 1955, guiada pel destí de Lohengrin i el destí de la música de Richard Wagner, em va deixar marques inesborrables. Si ho evoco avui, és perquè ho dec a Esther Tusquets. Ella em va proporcionar l’entrada a aquell solemne ritual iniciàtic. L’entrada tiquet i l’entrada existencial. Encara que només fos per això sol, li dec un reconeixement que, dies enrere, en expressar el dol per la seva mort, no vaig aconseguir de dir el que volia dir, perquè m’ha estat retreta la poca gentilesa de ficar-me en l’escenari de la seva vida, quan el teló ha caigut. Em faig constar, doncs, a mi mateix el primer, que dec a l’editora de Lumen més d’una cosa essencial, com aquesta d’haver-me introduït al món del Liceu de la mà del geni de Wagner i, de la seva mà de Tusquets, a la part alta de la societat catalana de 1955. Gràcies de tot cor, Esther, ara que ets a la part alta del cel de la música.
