El privilegi de veure el món des del Mont. De sentir-hi les veus de la tramuntana enfurida. De trobar-hi el poeta ocupat en les seves enraonades amb el Canigó. D’escoltar-hi l’infinit amb la fada de Roses que de tant mirar lo cel blau / los ulls li blavegen. El privilegi de voler fondre’s i el càstig de sentir-se infusible. La companyia d’Hipèrion, expert en destins de Grècia, que acut a la impensada a mitja pàgina de lectura:
Natura sagrada! Ets la mateixa en mi que fora de mi. No pot pas ser tan difícil d’unir el que és fora de mi amb el que de diví hi ha en mi. [...] Des del fons del fons una altra cosa s’esdevé! De les arrels de la humanitat brota el món nou!
Veure el propi destí pendent dels jocs de la geopolítica, com el veia Hipèrion, en el temps de la Grècia que cap Merkel no rescatarà mai. Sentir vergonya de no sentir més vergonya d’Europa, ara que ha sonat l’hora del desvergonyiment.
En aquest inici de setembre atramuntanat cap recança no et disputa el privilegi de veure el món des del Mont. Vine-hi. Tots els jocs plegats de la geopolítica no poden fer callar la veu de poeta que crida del fons del nostre fons el que ens fa humans.
(Avui, 2 de setembre de 2012, després de voler traduir, ahir, infructuosament, un passatge de Hölderlin, An die Madonna, que m’havia proposat Manuel Carbonell, he pujat al Mont, on Verdaguer no ha acabat d’acabar Canigó i on el seu companyó Hölderlin li fa costat intentant de traduir junts allò del cor de l’home: que és una mar i que tot l’univers no l’ompliria).
