El flux de la consciència s’atorrentava pels carrers de la vida.
No pas empès pel passat,
com aigua de roca a roca llançada, anys i anys dins l’incert,
ans imantat pel futur,
pressentit en el sallent que s’acosta,
daltabaix.
El futur no és un lloc on ens esperen.
No ens hi espera ningú, al futur, perquè no
existeix.
El futur som nosaltres,
aigua que no pot no fluir història avall.
A vegades s’alenteix en un rabeig,
a vegades es precipita en cascada.
L’avenir flueix a la consciència tot construïnt-lo.
El futur l’anem obrint aigües avall del temps.
La cascada de l’onze del nou del dos mil dotze
ha descobert la ratlla de l’horitzó sense
horitzó.
No hi ha les construccions que ens pensàvem
veure-hi.
Els edificis són per fer. Només hi ha la
ratlla i antenes.
