dilluns, 20 d’agost de 2012

UN XUT D'ESPERANÇA

 
Doncs, això, contra desesperança més esperança. Ni que sigui alimentada per la filtració de Wikileaks en moments que el David de la pirateria informàtica torna a encertar d’un cop de fona el Goliat de la l'esperança planetària més frustrant. Només en relat bíblic o en dibuixos de Tommy i Gerry es podria contar la història de la minúscula República de l’Equador que planta cara al gegant USA i els seus aliats. Les grapes de la justícia llur no poden atrapar el ratolí Assange protegit a l’embaixada equatoriana.

I encara, gràcies justament a Wikileaks, lesperança dels catalans de tenir Estat propi, surt de les foscors negacionistes de la desinformació-contrainformació-informació-formació i és presentada als escenaris internacionals. A la fi existim com esperança. Ara no sols Se sabrà tot, que diu Xavier Bosch, sinó que S'esperarà tot. Ara ho sabrà tothom que Catalunya és el país d’Europa amb el màxim grau d’independentisme polític pacífic. Ara ja es poden entretenir discutint un cop més l’evidència que donar premis Nacionals de Cultura Catalana a escriptors en llengua castellana és pura desesperació de qui no espera res.    

«Qui res no pot esperar, que no desesperi de res», em recordes que diu  Sèneca. Doncs, esperaré més i més encara. Ho esperaré tot, pertot, en tot temps. Però també et recordaré que «l’esperança és la passió més encegadora que hi hagi», la passió la plus charmante, diu Riba que diu Bossuet, la seductora passió que fa esperar contra tota esperança a Deianira recobrar l’amor d’Hèrcules.

Doncs, sí: Res no és tan dolç ni reconfortant com abandonar-se a la passió de l’esperança de veure el meu país complet, com la pàtria que Joan Oliver/Pere Quart somiava completa,  ni res no és  tan  esperançador com saber que tu també milites en l’esperança de tenir una política social que s’imposi a l’econòmica.
Gràcies del xut d’esperança.