dilluns, 20 d’agost de 2012

CONCERT HISTÒRIC

 
Sí, Clara, ho aconsegueixes. La teva crònica d’Un concert històric a Vilabertran fa venir salivera. Fa enaiguar. Com si passessis pel davant dels ulls i el nas d’un llaminer les més exquisides llaminadures, has sabut fer sonar a les oïdes del melòman la màgia sinestèsica dels mots. Dels teus mots on ressonen lieder de poetes i músics.  No et sabia tan experta en la màgia dels mots enllaçats en compassos sintàctics. El teu fraseig transmet el que no aconsegueixes de dir perquè no pot ser dit i tanmateix és dit. Jo visc tot sol en el meu cel,/en l’amor meu, en el meu cant. (Núvol. revista digital de cultura.19.08.12)   

Els crítics i cronistes de concerts teniu una tasca difícil, parlar de l’irrepetible, l’únic. Els de les altres arts, en canvi, proposen al lector idees sobre una exposició que es pot visitar, un llibre que es pot llegir, un espectacle de teatre o un film que es pot anar a veure. El concert és únic, tan efímer com el temps que dura. Si no és enregistrat. Per això, Clara, la lectura d’una crònica com la teva conté un punt de crueltat. Els qui hi éreu sou els únics que poden gustar en diferit les belleses evocades per tu. Els qui no hi érem quedem sense caramel, després de deixar-nos-el llepar i quedar enaiguats. 

Justament aquest matí l’atzar devia tenir-ne compassió i em guaradava la sorpresa: escoltar L’heroica i veure Herbert von Karajan dirigir-la en un film en blanc i negre, d’imatges que diries extretes d’un Fritz Lang. Davant de la pantalla del televisor l’heroisme musical de Beethoven i de Karajan i de tots els concerts i de tots els músics i de tots els lieder i de tots els poetes del món mundial m’ha fet sentir l’inefable: No visc tot sol en el meu cel,/en l’amor meu, en el meu cant.