diumenge, 12 d’agost de 2012

L'ESPERANÇA ERRANT

 
És l’esperança errant pels somnis del futur. Com un mariner per mars desconegudes. Sí, l’esperança és enganyosa. Projecta al futur allò que no té futur. Fa suportable el present insuportable. Ajorna la revolta inajornable. Desactiva el desig. Difereix l’acció. Allunya l’objectiu. Justifica la inhibició.    

I tanmateix sempre queden a l'aguait les esperances d’esperar contra tota esperança. Les esperances, posem per cas, de trobar esperançats com Sòfocles, que fa dir al Cor, quan a Tebas li cal l'esperança política de salvar Antígona:
La vagabunda esperança és un bé per a molts dels humans, per a molts també un engany dels desigs, tan lleugers a refiar-se: l’home no sap res i ella dins seu s’esmuny. fins que se socarra el peu a la brasa abrandada. Amb saviesa ha estat proferida aquella il·lustre dita, no sé de qui, que el mal bé dia que sembla un bé a aquell a qui un déu mena l’esperit cap al desastre; poquíssim temps ja viu aleshores a cobert del desastre.

Les esperances de trobar esperançats com Carles Riba, el traductor, que anota: vagabunda, epítet tret de la marina: «l’esperança, com un mariner per mars desconegudes, erra pels somnis del futur».

Esperançats que preferim, contra els pronòstics que diuen que Tebas no té remei, continuar errant pels somnis del futur, ni que siguin un engany del desig, sense deixar d’esperar que el futur del nostre somni s’acomplirà.