Pàgines

dilluns, 6 d’agost de 2012

ALBERCOCS

 
foto: Mon Cotrina
Bona, la confitura d’albercoc  que avui hem encetat de la collita  generosa d’aquest any dos mil dotze,  quan ja ens pensàvem que la tramuntana  cruel faria caure els albercocs que verolaven ben arraïmats tot esperant la mà que els colliria. Hem recordat en Ribes, Josep Ribes de Prada de Conflent, pirineïsta  i canigoneïsta: va predir  bones collites de l’albercoquer.  

No hem esperat l’hivern ni les petites  collidores d’albercocs de Carner  que en guardaven alguns a la brancada, sense collir, perquè més tard la mare  en feia  confitura i orellanes  per a l’hivern. Ni Iris ni Mirtila  no han vingut a tastar la melmelada  d’albercoc d’aquest any involucrat  en les pitjors desgràcies del segle, però han passat per casa a confessar  que si el poeta no va escriure un mot  com “verolar”, tan bell per al poema, tan esperat en Els Fruits saborosos, elles en són culpables, de geloses  com eren que el bell mot fos més bell que elles.

Els pots de confitura d’albercoc  ostenten a les lleixes del rebost  unes etiquetetes adients,  que fan la mar de goig, sense saber  que deixaran constància d’uns temps  d’amargs fruits saborosos i veroles:  l’any d’unes grans ventades de ponent  monàrquic d’altiplà i sociopeper,   girades de mestral teutogermànic. Ningú, ningú que visqui des de dins aquest estiu de foc intimidant  no oblidarà que les coses més fútils  aparentment, com unes etiquetes  de pots de melmelada, documenten  a vegades els fets més transcendents.  Quan Carner publicava el seu llibret  de fruita saborosa, feia tres mesos que els militars d’Espanya a Barcelona  assaltaven La Veu de Catalunya  i el “Cu-cut”, i en Macià abandonava  l’exèrcit. Res, res no es para. Albercoc, verola.