Pàgines

dimecres, 27 de juny de 2012

FUNCIONALISTES / INTENCIONALISTES














Doncs, resulta que a la novel·la de Laurent Binet, HHhH, sobre la història macabra de Heydrich, el monstre nazi, mort el juny de 1942 en un atemptat a Praga (tot just fa setanta anys), hi apareix «Raul Hilberg, el pare dels «funcionalistes», els historiadors que pensen que l’extermini dels jueus no va ser realment premeditat, sinó més aviat dictat per les circumstàncies. Al contrari dels «intencionalistes», segons els quals el projecte estava clarament definit des del principi, és a dir, grosso modo, des que es va redactar el Mein Kampf el 1924».



Ho llegeixo avui que el Tribunal Suprem dels espanyols ha tornat a disparar. Avui que segons el sondatge del Centre d'Estudis d'Opinió més del 50% del catalans està a favor de la Independència. I em pregunto qui deu ser el pare dels incomptables fills «funcionalistes», que pensen que l’extermini de la llengua catalana no és premeditat, sinó més aviat dictat per les circumstàncies. No cal ser historiador per ser funcionalista o intencionalista. N’hi ha prou de veure com tot un Estat manté activat el seu armament per a la solució final, que és reduir la llengua catalana a un dialecte i suplantar-la per la castellanoespanyola. Generació rere generació. Amb tancs o amb decrets o amb sentències de tribunals o amb divisions mediàtiques o amb idearis polítics presents a totes les instàncies del poder, des del cap de l’Estat fins al «seu» últim funcionari aixafaterrossos. Les circumstàncies canvien. Els objectius no. Un projecte clarament definit des del principi, és a dir, grosso modo, des de l’ocupació dels territoris de llengua catalana pels exèrcits d’Espanya, borbònics, franquistes, militars, civils.


Em declaro descaradament «intencionalista» i, mentre llegeixo la Declaració de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics de l’Institut d’Estudis Catalans, em pregunto si la resistència catalana està prou ben equipada intencionalment davant del funcionalisme instal·lat a l’escena política. Sempre he pensat que negar el conflicte era una tàctica que es girava en contra, quan s’oblidava que el conflicte hi és. El «no passa res, tranquils» ens pot tranquil·litzar, però no fa que no passi res. I tant com passa!