Dimarts, 19 de juny. He sortit de casa per a anar a prendre cafè a la plaça de Sarrià. És mig matí, quarts d’onze les onze. Com faig altres vegades, he trucat a l’Emili Teixidor, per si volia venir. No m’ha contestat. El trobaré a can Foix, he pensat. No, no hi és. Quan pujo, torno a trucar. Li haig de fer una proposta de transformar el “Premi Emili Teixidor” de l’Ajuntament de Roda de Ter en un Premi Beca per a un projecte de recerca o tesi de doctorat sobre Literatura i Pedagogia. Tampoc no l’hi trobo. No hi penso més.
A les 5 m’ha trucat Jordi Seuba, el metge amic que viu a la mateixa escala. Diu que la dona de fer feines no pot entrar al pis de l’Emili, perquè hi ha la clau posada al pany. El telèfon mòbil sona a dins. Hi vaig. No volem pensar el que ens temem. Arriba en Lluís, que ahir va venir com cada dia i el va trobar bé. Avisen la guàrdia urbana. Vénen amb bombers ben equipats. Decideixen entrar-hi escalant per la terrassa del pis dels veïns. Ens obren la porta des de dins. No deixen passar a ningú al dormitori que no sigui familiar. No n’hi ha cap. Esperem. La infermera guardiessa en surt i em diu «devia ser a la nit o a la matinada». Arriben els mossos d’esquadra i agafen el relleu de la guàrdia urbana. Arriba la neboda Imma. Em poso a la seva disposició i me’n vaig a casa. L’Emili, en Míliu, s’ha mort. Vet-ho aquí.
«Llegir és la complicitat en la creació», et deia, Emili, en la laudatio de la teva investidura de primer doctor Honoris Causa de la Universitat de Vic. La teva única passió eren les tres –ures, Literatura, Escriptura, Lectura. Al cim del piló de llibres que devies estar llegint aquests dies n’hi havia tres sobre El Capital.
Sic transit Gloria Mundi Swanson, però queden els rosegons i les sopes de pa negre que menjaven els perdedors de la guerra fins que es van passar a la banda dels guanyadors que avui es reprodueixen en la nova catàstrofe de postguerra, disfressada de crisi, que tornen a guanyar i perdre els de sempre. Adéu, Emili, ara que ets a la banda on ja no es perd ni es guanya i on el pa sempre és pa blanc.
