Quinze dibuixos al natural amb llapis òptic de Jordi Canelles, il·luminats amb quinze poemes de versos tàctils de Ramon Cotrina (1).
Els dibuixos de Jordi Canelles t’han inspirat versos que, per a mi, són paga i senyal d'un deute antic. M'han xuclat amunt, com un bufarut del temps. No del temps dels homes del temps, entestats a dir-ne tornados, sinó de l’altre Temps, el que va amb lletra majúscula i fa basarda de mirar, tant si el mires cap al passat com si el sotges cap al futur.
El remolí del Temps dels teus versos m’ha xuclat cap als moments fugaços de plenitud que ens foren donats quan érem joves i més feliços que no ens pensàvem. Xuclat cap a l’anhel de bellesa que ens posseïa i ens feia preguntar què és, doncs, la bellesa? Quan al Seminari de Vic llegíem Walter Pater, El Renaixement, en la traducció de Marià Manent, que ara veig que reediten i que sento que torna a tenir sentit allò que discutíem de l'art per l'art. Quan ens enquimerava la gràcia fugitiva d’un desig i ens dèiem «ara ets deserta, oh ment!» i no sabíem com desenquimerar-nos. O quan estudiàvem a Roma inundats d’Art tàctil i negats en mars de Bellesa òptica.
Ara m’hi han portat els teus versos lapidaris sota els dibuixos d’en Canelles:
Lassa de tan mostrar una inútil bellesa, / esperes el bes que et desclogui els ulls,
apuntes sota una testa d’ulls closos (5), o
Embellidor com la mort, és el gest / de lliurar-se del tot a la natura,
ciselles sota un rostre en escorç (9), o
La nuesa caiguda no pot fer altra cosa que enaltir la bellesa,
anotes sota un tors ajagut a bocons (12).
Encara no hem resolt l'antiga discussió recurrent: quin dels sentits té més força? Quina és la bellesa irreductible? La bellesa és als ulls? És a l’oïda? És a la polpa dels dits? Volíem la mirada a la punta dels dits i als dits el poder de la visió. Vers dit a crits. Llapis òptic. Ulls tàctils. Volíem veure la música de Ticià. Veure, mirar, esguardar, contemplar. Tocar, fregar, palpar, acariciar. En actiu o en passiu? En silenci. A crits. Ser vist, ser mirat, ser tocat. Fer-se mirar, deixar-se mirar, sentir-se mirar.
Mai no ens vàrem posar d’acord en què cosa és la bellesa. Potser conveníem en una sola cosa: la bellesa és, si és, la del moment fugaç, gratuït, inaferrable, que posseeix sense demanar permís i entra sense trucar.
Com ara que m’ha entrat en el llibre de dibuixos poemes d’en Canelles amb els teus poemes dibuixos. La bellesa hi és dita i no dita. Oculta i manifesta. Mirada i velada. Set de les quinze peces ostenten el teu mot clau: bells – bellesa – embellidor – bell – bellesa – bellíssim – bellesa –.
He vençut l'anòsmia i flairo l'esdeveniment d’història íntima: Ho havies de dir bellament, ni que sigui emparat en un perfum d'ulls tancats: Amagues la paraula perquè els ulls ja ho diuen tot. Justament els ulls, oberts o tancats, no diran mai el que dius en aquest vers de sentors tàctils d'un Temps de músiques visuals.
