El dia 10 de juny, doncs, una colla vam pujar al Cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya, Europa, Occident) i, després de passar pels monuments sepulcrals dels tres presidents de Catalunya, Enric Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys, vam fer cap a la tomba del poeta Jacint Verdaguer, seguint el costum d'uns devots de visitar-la el dia de la seva mort l'any 1902. Hi vaig fer lectura d’aquestes ratlles que m’havien demanat els organitzadors:
1.
Adreçar-me a vosaltres, avui i aquí, m’imfon tant de respecte, que em pregunto si no ens valdria més a tots plegats, a mi sobretot, callar, cobrir de silenci meditatiu el nostre homenatge al poeta i, si de cas, deixar-lo parlar a ell, escoltant els seus versos immortals dits per Lluís Soler. No seria la primera vegada que visitants d’aquesta tomba han emmudit.
Primer callà la multitud que el 13 de juny de 1902 assistia a l’enterrament del poeta. Una multitud de ciutadans mai abans no vista a Barcelona segons testimonis i cronistes, que representava el poble català, mut d’admiració i simpatia pel gran autor dels versos màgics de L’Emigrant, el Virolai, La mort de l’escolà, El noi de la mare, capaços de fer sentir els catalans més ells mateixos, alhora que inundar-los de compassió i pena per l’home bo, sortit de baix, que tant havien fet patir els de dalt.
La llengua catalana acaba de rebre dos colps nous per part de l’Estat espanyol. L’un al sistema educatiu d’immersió lingüística a l’Escola i l’altre al reglament d’ús del català, llengua preferent, a l’Ajuntament de Barcelona. Saben on colpejar. Colps d’un Govern del Regne d’Espanya que, disfressat d’institucions democràtiques, com són les seves altes instàncies del poder judicial, continua les polítiques de repressió substitutòria del català pel castellà, heretades de les guerres d’ocupació. Al cor de la Unió Europea, assistim a una nova ocupació de Catalunya. Si el mal govern de l’Estat espanyol desmantella el benestar econòmic dels catalans, la seva política assimilista reforça els instruments per continuar el genocidi cultural i lingüístic.
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya,
d’enyorança es mor.
Ens allunyen de Catalunya. Catalunya ens és allunyada. Tota l’operació de la crisi que ens fa pobres ens descatalanitza. L’empobriment dels catalans conflueix a empobrir el cor de Catalunya, que és la seva llengua. Si la Revolució Industrial del segle XIX va generar la Renaixença del segle de Verdaguer, cal evitar que la Involució Empresarial del segle XXI condueixi la nació catalana a l’Enyorament final.
Ens cal cridar, per fer-nos sentir. Però també ens cal parlar i convèncer. Convèncer és més que cridar. Hem de cridar davant de la tomba de Verdaguer que som dels seus, però hem de parlar perquè cal que siguem oïts. Hem de dir, a la manera de l’escriptor alemany Günter Grass, El que cal que sigui oït.
«Cal que sigui dit», escrius en llengua de Goethe.
«Cal que sigui oït», escric en llengua de Verdaguer.
«No callaré més», dius des de l’Europa rica i hegemònica.
«No hem callat mai», dic jo des de l’Europa pobra i oprimida.
Per què guardes un silenci tan llarg, et preguntes,
sobre els arsenals atòmics d’Israel i l’Iran
que amenaça de convertir els supervivents
en simples notes a peu de pàgina.
Per què, et preguntes, la teva Alemanya
cedeix a causa de suposades culpes ancestrals
a regalar en compensació submarins atòmics a Israel
que amenacen la pau del món.
Per què dura tant, em pregunto jo,
el silenci de les nacions d’Europa
que amenaça de convertir per sempre,
en definitiva nota a peu de pàgina, la meva nació.
No, no cal que sigui dit, ans cal que sigui oït
el que fa segles és dit incessantment, Indesinenter,
amb els poetes: no volem llepar més
l’aspra mà que ens ha fermat des de tant temps al fang.
El que cal és que sigui oït que l’aigua, la terra, l’aire, el foc
són nostres a la fi,
quan ens arrisquem
d’un cop a ser qui som.
Et preguntes perquè fins ara t’has prohibit de dir
el nom d’aquell país al qual estàs vinculat per força.
Jo em pregunto perquè no sóc escoltat
ara que dic amb totes les lletres, Espanya,
el nom del país al qual no vull continuar vinculat,
si no és d’Estat a Estat, de tu a tu.
Et preguntes perquè no han prescrit
els antics pecats del nacionalisme del teu país,
sinó que es paguen amb submarins atòmics a Israel.
Jo em pregunto perquè el nacionalisme espanyol
és escoltat a Europa
i no ho és la queixa de les seves víctimes.
Cal que sigui oït que Catalunya pateix l'opressió
d’un Estat que no és el seu
perquè no renuncia als drets de conquista:
assimilar la nació catalana,
una nació mil·lenària d’Europa,
que Europa no vol reconèixer.
Jo també ho dic aquí: cal que sigui escoltat
el clam del meu país abans que sigui tard
i la nació catalana perdi més llençols d’identitat
en la bugada de la crisi actual,
quan la vostra Europa, hegemònica i rica,
rescata un Regne d’Espanya del qual és presoner el meu país.
Dius que ja no callaràs més. Aquí, jo, nosaltres, tampoc.
Cal que siguem oïts.
Per vosaltres, que patiu d’incomprensió.
No ens feu més xantatge amb acusacions de nacionalisme.
El nacionalisme de què us sentiu acusats
l’ha patit en carn pròpia la nació catalana
en diverses guerres i en diverses paus. Com l’actual.
Cal que sigui oïda, escoltada, la raó catalana,
ara que en nom de la solidaritat
l’estat que rescateu empobreix els catalans
i els empeny al budell cec de l’Europa pobra i subalterna,
quan està demostrat que als catalans
els toca la vostra Europa.
Cal que sigui oït el que és dit
amb humilitat i convicció aquí,
al peu de la tomba de Jacint Verdaguer,
el nostre poeta nacional,
per qui sonen les campanes dels campanars
i els versos de les seves poesies i les frases de les seves proses,
avui, 10 de juny de 2012, a cent deu anys de la seva mort.
