Roma. Captard de mitjan desembre. Cambra de l’Hotel Atlante Star amb vistes a l’estesa de terrats que acaben al peu de la cúpula de Miquel Àngel del Vaticà, tenyida de sol ponent. Surt, apuntada a la banda nord, la columnata de Bernini. Els ocres de les façanes fan pensar en els velluts i les sedes dels cortinatges i entapissats d’àmbits interiors dels palaus romans, entrevistos a la primera encesa dels llums elèctrics.
El transfer de l’hotel voreja la via della Conciliazione, travessa el pont del Castell Sant’Angelo, segueix el Tíber, entra al Corso i arriba a la plaça d’Espanya. S’acaba de fer fosc. Les llambordes brillen d’humitat com untades d’oli. Puja John Keats l’escalinata de la Trinità dei Monti en la penombra. A l'entrada del palau de l’ambaixada es veu un tricorni. Algú ha assenyalat la columna que diu que és regal de Pius IX a Espanya per la seva defensa del dogma de la Immaculada Concepció.
Els romans actuals conten que els romans coetanis tenien el papa de la Puríssima i de la infal·libilitat per un menagramo, persona de mal averany, i van considerar un bon senyal que no assistís a la inauguració de la columna, plantada amb gran èxit pel cos de bombers. Els papes de després van cada any a venerar la columna el 8 de desembre, dia de la Immaculada, que és la festa dels bombers de Roma.
Ens rep l’ambaixadora, Maria Jesús Figa, filla del notari Lluís Figa Faura, membre que fou de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció de Filosofia i Ciències Socials, la meva. En parlem tot anant al saló de recepcions i disculpant-se del seu català. Introdueix, en castellà, la sessió i passa la paraula a Lluís Martínez Sistach, cardenal de Barcelona, romà dels meus anys de Roma, que la passa, en castellà i català, a Antoni Matabosch, també romà d'aquells anys, president de la Fundació Joan Maragall, que, en català, me la passa a mi, que l’agafo i mantinc en l’italià d’Edmondo de Amicis, el qual, arribat en tren a Barcelona el 1872, escrivia que si sente, o par di sentire un rumor sordo, diffuso, crescente, che è come il respiro affannoso della gran città che si agita e lavora. Barcellona è, all’aspetto, la città meno spagnuola della Spagna. In ogni parte si fabbrica, si trasforma, si rinnova; il popolo lavora e prospera. Barcellona fiorisce.
El títol «L’època de Gaudí a Catalunya» del programa ha passat a Il tempo di Gaudí in Catalogna, segons l’ajustada traducció d’Úrsula Bedogni. Època o Temps, la tesi que se m’ha confiat d’exposar davant d’un auditori de primera informació és que el numen de Gaudí, a més de tenir Majestas i ser Energicum, Fascinans, Tremendum, Mirum i Sanctum, és un enigma, en especial per als qui no saben o no volen saber que el temps de Gaudí a Catalunya és el temps de Catalunya en Gaudí. Josep Pla, traduït, ho diu així: il suo caso sembra una ripetizione di quello di Raimondo Lullo. Più si estende la dimensione universale di Gaudí, più chiaramente diventano evidenti le sue radici terrene catalane.
Sopar de l'ambaixadora, excel·lent amfitriona. Hi aprenc com es planxen les estovalles d'una sola peça per a una taula de vint comensals o més, sense que hi quedin plecs. Pipo Carbonell, que torna de la Xina, i l'ambaixadora, que ha passat pel ministeri d'Afers Exteriors, parlen de les xarxes socials a Internet que amenacen la seguretat dels estats. Saló de sobretaula, copa i cigar Cohiba, que només fuma el consiliari de l'ambaixada. Entre dos Berninis. Tornem per la via Condotti, passem pel Cafè Greco, on Pla escrivia les Cartes d’Itàlia, «un llibre de sensacions organitzades al voltant del color verd fresc amb què són pintades les finestres d’Itàlia». Voregem via Margutta, travessem el Tíber pel pont Cavour, i tornem a l’hotel Atlante, ran de les muralles on fa cent-cinquanta anys les armes imposaven la Unità d'Itàlia.
Quatre dies a Roma, els justos per celebrar «La derrota del temps en la bellesa no penedida», mentre al Palazzo Doria-Pamphili la Vanità fa sonar Il triomfo del Tempo nella bellezza raveduta, arrepentida, de Händel. Repetidament, a cada espai, a cada moment, he sentit emergir del laberint dels meus records la Roma que hi tenia enterrada sota set vegades set capes de guix i pintura. Havia anat a retrobar Roma i la Roma que hi retrobava no era sinó la que portava dins meu i ara irrompia davant la meva mirada girada endins.
Itineraris de memòria romana. De la plaça del Vaticà a l’Exposició Gaudí de Daniel Giralt-Miracle; del Museu de les Arts del segle XXI al rètor esplèndid cardenal Ravasi i al comunicòleg embarbussat director de L’Osservatore Romano, Giovanni M. Vian; dels companys expedicionaris de la Fundació Joan Maragall, conduïts per Antoni Matabosch, romà dels meus temps, i Anna M. Blasco, experta en art del Quattro i del Cinquecento, a l’amic vigatà «arromanat», Secundí Sañé. De la Villa Farnesina al Palazzo Corsini, del Panteó al Capitoli i a l’església del Gesú, que conté Ignasi de Loiola, l'incontenible en el més gran i contingut en el més petit. Itinerància romana que m'ha portat a celebrar la derrota del temps en la bellesa no penedida contra el pretès triomf del temps en la bellesa penedida.
L’Afrodita naixent de l’espuma al Tron Ludovisi del Palazzo Altemps, on vaig residir quan era estudiant del Colegio español, el Caravaggio de Sant Lluís dels Francesos, on entrava anant a classe passant per la plaça Navona i on he tancat la meva particular «conferència romana», em porten a pensar en la inaferrable felicitat de la vida humana. Inaferrable i tanmateix felicitat. I tanmateix font de joia.
El transfer de l’hotel voreja la via della Conciliazione, travessa el pont del Castell Sant’Angelo, segueix el Tíber, entra al Corso i arriba a la plaça d’Espanya. S’acaba de fer fosc. Les llambordes brillen d’humitat com untades d’oli. Puja John Keats l’escalinata de la Trinità dei Monti en la penombra. A l'entrada del palau de l’ambaixada es veu un tricorni. Algú ha assenyalat la columna que diu que és regal de Pius IX a Espanya per la seva defensa del dogma de la Immaculada Concepció.
Els romans actuals conten que els romans coetanis tenien el papa de la Puríssima i de la infal·libilitat per un menagramo, persona de mal averany, i van considerar un bon senyal que no assistís a la inauguració de la columna, plantada amb gran èxit pel cos de bombers. Els papes de després van cada any a venerar la columna el 8 de desembre, dia de la Immaculada, que és la festa dels bombers de Roma.
Ens rep l’ambaixadora, Maria Jesús Figa, filla del notari Lluís Figa Faura, membre que fou de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció de Filosofia i Ciències Socials, la meva. En parlem tot anant al saló de recepcions i disculpant-se del seu català. Introdueix, en castellà, la sessió i passa la paraula a Lluís Martínez Sistach, cardenal de Barcelona, romà dels meus anys de Roma, que la passa, en castellà i català, a Antoni Matabosch, també romà d'aquells anys, president de la Fundació Joan Maragall, que, en català, me la passa a mi, que l’agafo i mantinc en l’italià d’Edmondo de Amicis, el qual, arribat en tren a Barcelona el 1872, escrivia que si sente, o par di sentire un rumor sordo, diffuso, crescente, che è come il respiro affannoso della gran città che si agita e lavora. Barcellona è, all’aspetto, la città meno spagnuola della Spagna. In ogni parte si fabbrica, si trasforma, si rinnova; il popolo lavora e prospera. Barcellona fiorisce.
El títol «L’època de Gaudí a Catalunya» del programa ha passat a Il tempo di Gaudí in Catalogna, segons l’ajustada traducció d’Úrsula Bedogni. Època o Temps, la tesi que se m’ha confiat d’exposar davant d’un auditori de primera informació és que el numen de Gaudí, a més de tenir Majestas i ser Energicum, Fascinans, Tremendum, Mirum i Sanctum, és un enigma, en especial per als qui no saben o no volen saber que el temps de Gaudí a Catalunya és el temps de Catalunya en Gaudí. Josep Pla, traduït, ho diu així: il suo caso sembra una ripetizione di quello di Raimondo Lullo. Più si estende la dimensione universale di Gaudí, più chiaramente diventano evidenti le sue radici terrene catalane.
Sopar de l'ambaixadora, excel·lent amfitriona. Hi aprenc com es planxen les estovalles d'una sola peça per a una taula de vint comensals o més, sense que hi quedin plecs. Pipo Carbonell, que torna de la Xina, i l'ambaixadora, que ha passat pel ministeri d'Afers Exteriors, parlen de les xarxes socials a Internet que amenacen la seguretat dels estats. Saló de sobretaula, copa i cigar Cohiba, que només fuma el consiliari de l'ambaixada. Entre dos Berninis. Tornem per la via Condotti, passem pel Cafè Greco, on Pla escrivia les Cartes d’Itàlia, «un llibre de sensacions organitzades al voltant del color verd fresc amb què són pintades les finestres d’Itàlia». Voregem via Margutta, travessem el Tíber pel pont Cavour, i tornem a l’hotel Atlante, ran de les muralles on fa cent-cinquanta anys les armes imposaven la Unità d'Itàlia.
Quatre dies a Roma, els justos per celebrar «La derrota del temps en la bellesa no penedida», mentre al Palazzo Doria-Pamphili la Vanità fa sonar Il triomfo del Tempo nella bellezza raveduta, arrepentida, de Händel. Repetidament, a cada espai, a cada moment, he sentit emergir del laberint dels meus records la Roma que hi tenia enterrada sota set vegades set capes de guix i pintura. Havia anat a retrobar Roma i la Roma que hi retrobava no era sinó la que portava dins meu i ara irrompia davant la meva mirada girada endins.
Itineraris de memòria romana. De la plaça del Vaticà a l’Exposició Gaudí de Daniel Giralt-Miracle; del Museu de les Arts del segle XXI al rètor esplèndid cardenal Ravasi i al comunicòleg embarbussat director de L’Osservatore Romano, Giovanni M. Vian; dels companys expedicionaris de la Fundació Joan Maragall, conduïts per Antoni Matabosch, romà dels meus temps, i Anna M. Blasco, experta en art del Quattro i del Cinquecento, a l’amic vigatà «arromanat», Secundí Sañé. De la Villa Farnesina al Palazzo Corsini, del Panteó al Capitoli i a l’església del Gesú, que conté Ignasi de Loiola, l'incontenible en el més gran i contingut en el més petit. Itinerància romana que m'ha portat a celebrar la derrota del temps en la bellesa no penedida contra el pretès triomf del temps en la bellesa penedida.
L’Afrodita naixent de l’espuma al Tron Ludovisi del Palazzo Altemps, on vaig residir quan era estudiant del Colegio español, el Caravaggio de Sant Lluís dels Francesos, on entrava anant a classe passant per la plaça Navona i on he tancat la meva particular «conferència romana», em porten a pensar en la inaferrable felicitat de la vida humana. Inaferrable i tanmateix felicitat. I tanmateix font de joia.
