En obrir l’últim full del calendari 2011, salta desembre amb la imatge del Pont de Malafogassa. L’arcada del pont s’emmiralla en l’aigua quieta de la Riera Major de tal manera que l’arcada i el seu reflex fan una roda perfecta, dibuixen un cercle que la ratlla de la superfície de l’aigua parteix per la meitat. A dalt l’ull esbatanat del pont. A baix la mirada fonda de l’aigua.
Recordo en Miquel del Pont de Malafogassa, pastor tota la seva vida i últim estadant de la casa arran del pont. Venia molt de tant en tant a casa a veure la mare i li portava un formatge de llet d’ovella. Seia una estona, menjava tres galetes, només tres, bevia una copeta i una mitja copeta de vi dolç i se’n tornava. La mare era l’únic lligam “familiar” que li quedava dels pocs que havia tingut. La tractava de vós i li tenia un respecte de tendresa antiga.
–La Carme del Molí, –ens deia assenyalant-la–, em va fer de padrina, quan em varen batejar a la parròquia de Sau, colgada avui sota l’aigua. A casa eren tan pobres que el pare es va presentar tot sol a batejar-me i el capellà el va enviar a buscar una padrina, si més no una padrina, va dir. Llavors el pare va baixar al Molí de Sau, on hi havia prou noies. I va tocar a la Carme, la vostra mare, la meva padrina. I el pare deia que va haver de dir al capellà que la padrina ja tenia dotze anys, però només en tenia deu.
Aquest desembre de 2011 la roda de l’any sembla aturar-se a l’esfera de rellotge del Pont de Malafogassa. La fotografia d’en Víctor P. de Óbanos la immobilitza en la seva bellesa enigmàtica, inquietant com el nom de Malafogassa, tendra com el record d’en Miquel.
