Sortint del cine de veure Margin Call, mentre la pluja i els llums i els esquitxos dels autos em feien passar arrambat a les façanes dels edificis hiperil·luminats de la Barcelona manhattanesca, em preguntava qui sap què hi porten, a les butxaques, aquests homes sense sostre, que veig arraulits sota el sostre macabrement acollidor de l’entrada de les oficines d’un banc. I pensava en Gaudí.
La inauguració al Vaticà de l’exposició Gaudí. La Sagrada Família de Barcelona m’ha atrapat fent els últims retocs a la conferència L’època de Gaudí a Catalunya que forma part del programa «Gaudí a Roma» i que d’aquí a quinze dies, el 14 de desembre, em toca de pronunciar a l’Ambaixada d’Espanya davant de la Santa Seu, fent duet amb el director de L’Osservatore Romano, Gianfranco Vian, que parlarà de L’època de Gaudí a Itàlia. Quina conjunció d’encontres i desencontres! Per a mi, quina oportunitat d’empalmar l’inconnex i estendre roba al terrat de dalt més alt! O també quin risc de creuar fils i fondre els ploms!
Els títols tots sols ja plantegen, com aquell que no vol la cosa, les grans qüestions irresoltes d’identitats i pertinences, convocades pel magnetisme de Gaudí a l'entorn de magnituds com Barcelona / Catalunya / Espanya, Roma / Ciutat del Vaticà / Itàlia. Quina finor de brodat florentí desprèn tot el programa, dissenyat a l’entorn del botó d’or: la conferència del cardenal Ravasi, president del Pontifici Consell de la Cultura, al Museu Nacional de les Arts del Segle XXI sobre Arquitectura: símbol i sagrat. Un segle després de Gaudí. Tot hi és dit sense dir-ne res.
L’exposició és instal·lada al Braccio di Carlo Magno, braç esquerre, mirant la basílica, de la Piazza di San Pietro. El seu comissari, Daniel Giralt-Miracle, l’ha marcada amb subtítol de tres braços, «Art, ciència i espiritualitat», on ressona el títol dels meus estudis culturals, Art, poder i religió: la Sagrada Família en Verdaguer i en Gaudí, precedits, per cert, d’un generós pròleg del mateix Daniel Giralt-Miracle.
L’Època de Gaudí a Catalunya és incommensurable. Tant com és inacabable L’època de Catalunya en Gaudí, que continua perpetuant-se en els qui ens resistim a ser postcatalans. Aquests dies tan foscos de l’hivern de 2011, arribat abans d’hora, mentre espero la versió a l’italià de la conferència que m’han convidat a fer a Roma, la figura de Gaudí se’m torna a aparèixer en dos moments: desafiant la policia del dictador Primo de Rivera que, com un nou Creont, impedia a l’ancià d’honrar els morts de 1714, i assumint la pròpia mort de pobre anònim que havia passat els últims anys arraulit a l’obrador de la seva Sagrada Família. Ningú no sabia qui era aquell vell aixafat sota les rodes del tramvia. Un indocumentat, un pobre que no portava a les butxaques res més que uns rosaris i dues pessetes.
Sortint del cine de veure Margin Call, mentre la pluja i els llums i els esquitxos dels autos em feien passar arrambat a les façanes dels edificis hiperil·luminats de la Barcelona manhattanesca, em preguntava qui sap què hi porten, a les butxaques, aquests homes sense sostre, que veig arraulits sota el sostre macabrement acollidor de l’entrada de les oficines d’un banc. I pensava en Gaudí.
I em ficava la mà a la butxaca i no hi trobava resposta, fora d'un sospir de compassió per ells i per mi.
