Pàgines

divendres, 25 de novembre de 2011

AGUANTAR DE GUANT

La doctora de l’espiròmetre donava les instruccions pertinents d’inspirar i expirar i, després d’agafar aire, t’ordenava extreure’l, mentre cridava «guanta guanta guanta guanta…», recalcant el «guant-». Potser sabia que “aguantar” ve de “guant”, del guant que portaven els guerrers per empunyar l’arma i que “aguantar” és un mot sorgit de la nàutica mediterrània, on sempre cal aguantar un embat o un altre, del vent, l’onatge, l’enemic, la marineria, les sirenes d’Ulisses.

O cal aguantar simplement l’embat de la fortuna, si bufa de ponent, com és el cas d’ara, quan les palmeres de Barcelona també criden l’imperatiu «guanta guanta guanta guanta». Es veu que a Barcelona hi ha palmeres que, a més de fer de palmeres tot l’any, han d’aguantar llums de Nadal, quan n’és el temps, o pancartes i andròmines diverses per qualsevol festa o festeta. Amb la conseqüència que algunes es fatiguen de tant aguantar, s’ajauen i fan mal a la gent que passa a peu o amb auto.

La crònica del diari que explica extensament la funció tan impròpia de les palmeres i anuncia els remeis que hi posarà l’ajuntament, no diu mai que «aguanten» els fanals o el cablejat del que sigui, sinó que «suporten», «sustenten», «sostenen».

Tan bé que va de dir i d’entendre «aguantar»! Tota la càrrega, l’energia i el coratge que aguanta el verb aguantar, es perd en els altres, suportar, sustentar, sostenir. En especial perquè podem dir «aguantar» sense haver de dir què aguantem. –Com anem?– preguntem saludant amics i coneguts. –Aguantem!– és la resposta. I la contraresposta: –Aguantar puguem!

Als catalans els passa com a les palmeres que no les deixen fer de palmeres i prou, sinó que les carreguen de fanals, pancartes, cablejats. A més de fer de catalans, han de fer d’espanyols. Però senten la doctora de l'espiròmetre que els anima: guantaguantaguanta.