Pàgines

diumenge, 13 de novembre de 2011

LA RÒNEGA POBRESA

Guevéjar (Granada), 1884 / Offret i Bréon

Quan decidíem, fa dos anys, dedicar el VIIIè Col·loqui Verdaguer (10-12 de nov. de 2011) a «la mirada social» del poeta, ens motivava el 125è aniversari de la publicació de 'Caritat' en benefici dels pobres d’Andalusia, víctimes d'un terratrèmol devastador la nit de Nadal de 1884. Però poc ens imaginàvem llavors que el tema de la caritat i de la pobresa adquiriria la dramàtica actualitat que té avui. I no pas en terres llunyanes, sinó entre nosaltres. I no pas a causa de terratrèmols ni d’aiguats, sinó que la devastació econòmica que patim és causada pel propi sistema políticoeconòmic, capaç de desenrotllar el capitalisme financer més ferotge i més impune que mai s’hagi conegut. Mentre els ciutadans assistim impotents a les maniobres de dirigents mundials o locals insaciables i de polítics ineptes o còmplices, una quarta part dels catalans està caient en la pobresa, sense altre refugi que la beneficència, l’assistència social, l’humanitarisme, la solidaritat o com sigui que anomenem això que Verdaguer anomena Caritat, Càritas. Un mot assimilat a l’organisme d’assistència social de l’Església Catòlica, «Caritas Internacional», que entre nosaltres intenta de pal·liar la fallida de l’Estat del Benestar i cobreix una de les xarxes humanitàries més grans i efectives del món. I més antigues. Quan l’any 1885 Verdaguer posava Caritat al títol del seu llibre, tampoc no sabia que l’any 1897, posada sota el nom de «Càritas», naixeria a la ciutat alemanya de Colònia la primera organització catòlica humanitària.

Encara una altre paral·lelisme: aquell any 1885, quan publicava Caritat en solidaritat amb Andalusia, Verdaguer formava part d’una comissió de dotze personalitats representatives de la societat catalana, que anaven a Madrid a presentar al cap de l’Estat la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, coneguda com el Memorial de Greuges, redactada per economistes, fabricants, obrers i intel·lectuals i adreçada al rei a l'estil dels greuges presentats a les antigues corts catalanes. El rei era Alfons XII, besavi del rei actual, i aquell document, motivat pel que avui anomenem espoli fiscal, no obtingué cap resposta satisfactòria, però orientaria les reivindicacions catalanes davant del Regne d’Espanya en dues vies que continuen fins avui: la d’un estat independent d’Espanya associat a Europa o la d’una regió espanyola autònoma amb o sense pacte fiscal.

És com si, en dissenyar el VIIIè Col·loqui Verdaguer dos anys enrere, intuïssim el terratrèmol econòmic i social que ens sacsejaria avui. Millor dit, com si els fets, inesperadament, se’ns haguessin avançat, talment que es produeix una retroalimentació del passat en el present i del present en el passat. Certament que l’actualitat ens ajuda a comprendre els versos d’un poeta caritatiu i catalanista del segle XIX, alhora que la comprensió dels seus versos ens ajuda a comprendre la situació que vivim en el segle XXI per la via de les emocions, més enllà o més endins de la comprensió que ens en pugui arribar de la ciència econòmica, la sociologia, la política i la història.

Ens apliquem, així, a un exercici de contemporaneïtat. És interessant de contextualitzar el llibre del poeta i recular a la darrera dècada del segle XIX. Però, de fet, nosaltres som el context d’aquell recull de poesies amb què el poeta continua baixant al carrer, convertint el seu títol en un crit, Caritat, comparable només al crit d’un altre recull seu de poesies, Pàtria, publicat tres anys més tard, amb l’entremig els dos grans poemes Canigó i Lo Somni de Sant Joan, i amb la perspectiva de les futures Flors del Calvari i els futurs articles En defensa pròpia pocs anys després. En cap altre poeta modern i contemporani no es troba la densitat dramàtica d’una producció literària com la que es troba en el nostre poeta, quan passa de la riquesa, on practica la dolça caritat des de la posició privilegiada de capellà almoiner del marquès de Comillas i de poeta internacionalment reconegut, fins a caure en el pou de la pobresa i de la marginació, on ningú ja no li diu germà sinó la rònega pobresa. (De la conferència de clausura del VIIIè Col·loqui. Verdaguer: de la dolça caritat a la rònega pobresa).
..................

Nota: Quan dijous passat anava de camí cap a l’Institut d’Estudis Catalans a inaugurar el Col·loqui i escoltar ponències sobre «El terratrèmol d’Alhama de Granada de 1884 i el seu impacte», «La xarxa assistencial de Catalunya a finals del segle XIX», «Poder polític i caritat en la jerarquia eclesiàstica del segle XIX», «La Literatura social en el Modernisme», «Filantropia i caritat. Les arts i el conflicte social entre 1885 i 1897», em vaig trobar amb un conegut a la Rambla, just a l’entrada del carrer del Carme, entre el palau Moja i l’església de Betlem. Després del com va i com ve, li dic que vaig a l’Institut a inaugurar el col·loqui sobre Caritat, de Verdaguer. «Doncs, mira, quina sort! Com si haguéssim quedat de trobar-nos avui». I em va demanar caritat. «Sí, ja no em fa vergonya. És això, caritat, el que et demano. Com li’n demanaven a mossèn Cinto i com després en demanava ell, oi? Sóc pobre, pobre de càritas, de menjador social. Si em pots donar vint euros. Deu. El que vulguis. Encara que només sigui un. Estic sense feina, divorciat i refugiat a casa dels meus pares, que viuen justets. Fes-me caritat, sisplau. No et diré pas allò que Déu t’ho pagui, però sí, gràcies. No et demanaré pas que no ho diguis a ningú. Tant me fa. Sóc pobre i demano caritat".
Encara no me n'he refet.