Passejar sota el paraigua fora vila és una delícia en aquests dies plujosos de tardor. Plujosos de pluja petita, s’entén, i vertical, sense xàfecs ni ratxes de vent, com la plugeta d’avui. Que les gotes menudes i seguides es facin sentir damunt la tela tensada del paraigua. El portes recolzat a l’espatlla i el fas giravoltar de tant en tant, ara a la dreta ara a l’esquerra, mentre escoltes la música màquina que fa el xim-xim de la pluja. O endevines la música de l’aigua que salta pel còrrec que mai no havies vist baixar ran de camí.
Qui no sent a prop la joia? Sí, la felicitat. L’íntima joia, la discreta felicitat de sentir la pluja sota el paraigua un dia de primers de novembre com avui. D’anar a passejar pels camins més coneguts, però que avui semblen nous sota la pàtina aquosa i brillant del plovisqueig. De passar sota arbres de fulles grogues i amples que encara no cauen, sinó que aguanten la pluja que les fa sonar com timbals de pells tibants. La joia de parar en el pontarró de la riera i embadalir-se contemplant el curs de l’aigua, que avui passa rabent, ufanosa. D’endevinar la silueta del Montgrí, velada per la plugeta que li dóna una tonalitat única que mai més no tornarà a tenir com avui, un dia de la tardor de 2011.
Diuen que els dies de tardor fan tristesa i porten melanconia. Que si Tots Sants i el Dia dels Difunts. Que si les fulles que cauen dels arbres i el sol que s’abalteix. Que si el vespre es menja la tarda a causa del canvi horari. Que si les coses de la gent i del país mai no havien anat tan malament i si tot indica que aniran pitjors. A la castanyada de casa algú va dir haver vist la tristesa cobrir-ho tot, el paisatge, els carrers, les mirades, fins i tot les intencions. Com són les intencions quan són tristes? Veia la tardor absoluta caure damunt nostre i cobrir-ho tot d’un blau d’Espanya que no ens mereixem ni al novembre ni mai.
Avui el passeig sota la pluja amb paraigua era una delícia que ha tingut efectes d’antídot. Hem ingerit tanta tristesa tardorenca, tardívola i tardorosa! Caminar pels camins coneguts, escoltant la música de pluja i mirant els sembrats que enverdeixen els camps, ha convocat l’espera antídot. Espera, manyac, espera. Sí, encara hi ha gent que sembra i ho fa quan toca, a la tardor. L’esperança és filla de l’espera de la tardor, just quan cauen les fulles i el sol es pon més d’hora i el sembrador sembra i els vells, com les fulles que es resisteixen a caure, tibem les pells del timbal perquè la pluja hi faci una música discreta, però irresistible de joia encomanadissa antitristesa.
