Al temps de la calor anàvem a nedar d’amagat de casa, havent dinat, a l’hora de la migdiada. Nedar és un dir, perquè no en sabíem ni en podíem aprendre enlloc. No hi havia a prop cap riu amb prou aigua ni cap bassa prou ampla que ens servís de piscina. Llevat de la bassa de la Sala, reservada als senyors, que nosaltres guipàvem, enfilats a la paret, quan hi anaven unes noies forasteres. També hi havia la bassa del Molí, gran i fonda. Els diumenges que era plena s'hi tiraven els grans que sabien de nedar. En Tori, que feia dos metres o més d’alt, era el més bon nedador. S’hi tirava de dalt d’una teulada de la vora i esperàvem, aguantant-nos el respir, que sortís molt enllà, entre els joncs i la boga on s’amagaven els ànecs.
El gorg més fondo del torrent que baixa dels turons del Casol de Puigcastellet el feia el rastell del Gelabert, passades les últimes cases de la Ricardera. Però els petits ens estimàvem més el de l’altre extrem del poble, a la Font Trobada, sota l'esplanada que la llera signa Verdaguer amb la erra d'ocell. Era un gorg amagat sota el pont i les bardisses, on deien que a les nits de lluna baixaven a banyar-se les noies del Passavant. Qui sap si no era el gorg dels Amors d’en Jordi i na Guideta, aquell on va caure el murri Jordi caçant nius d’ocell, mentre la coqueta Guida es rabejava amb les companyes, com feia la casta Susanna de la Bíblia sabent prou que dos vells verds la sotjaven d’amagat mentre ella sospirava per Daniel. Quin bàrbar va esquinçar els primers fulls del poema dels Amors? No pas en Jordi / Cinto Verdaguer, que el va copiar i polir, quan ja era un escriptor famós. De quin Rabeig ens va privar!
Si guanyaven els grans i anàvem al gorg del Rastell, els petits xipollejàvem a la vora, de por que el xuclador ens engolís. Sí, hi havia un xuclador. El gorg del Rastell tenia xuclador. Ens l’imaginàvem com un monstre de sota terra que obria la boca al fons del gorg i engolia tot el que atrapava. En Miquelet de ca l’Endal, que no es banyava, ens ho recordava sempre. Sabia que el xuclador era a la banda esquerra del salt d’aigua, allà on feia un remolí que no es veia. «Però si hi tires una fulla, veuràs com la fa girar i girar fins que se l’empassa. Com un embut». No ho vèiem mai, però ens ho imaginàvem sempre. I el pitjor era la por que ens feia venir, quan contava que una vegada el xuclador va xuclar un mosso del Puig i no el van trobar mai més, fins que no va sortir al capdavall del torrent, allà on el Gurri desaigua al Ter abans de Roda.
I quan ja teníem tota la por del món, llavors en Miquelet ens deia que no, que n’hi havia que asseguraven que el mosso del Puig havia sortit Ter avall avall, cap a l’Illa de Jafra, gairebé al mar, on hi havia gent que l’havien conegut viu i ric, perquè el xuclador tenia un pas sota terra que travessava les Guilleries de cap a cap i tot el pla de Girona i donava a una mina plena de tresors i te’n podies emportar tot el que et capigués a les butxaques, d’or i de pedres precioses, però no podies recular, sinó tirar sempre endavant, seguint el corrent de l’aigua que no parava de xuclar. En Miquelet deia que ell no ho sabia, si era veritat o mentida que el mosso del Puig havia sortit ric del xuclador del gorg del Rastell. A ell tant li feia ser ric com pobre. Però vèiem com s’anava acostant més arran del gorg i als ulls hi tenia una mena de lluïssor com de ganes de ser engolit. Tots engolits pel xuclador del futur que no arribava.
……………...........................................
……………...........................................
Al llibre Mestres d’Osona, 30 anys després. Relats de la primera promoció (Eumo Editorial, 2011), Roser Cabacés, mestra de música, escriu que «l’escola és un entorn que xucla i absorbeix el cos, l’esperit, l’ànima, el son i la vigília». El que no diu és que el xuclador que és l’escola té una mina plena de tresors que poden fer-te ric. No calia que ho digués. Ja ho sabíem.
