En Pey, que feia d’aprenent de forner a casa, ens ensenyava com la millor manera d’acaçar un ratolí era posar una llata a terra, estintolada a la paret per un cap, de manera que faci un angle tancat, isòsceles. Com que el ratolí, deia, fuig corrents, sempre arran de paret, acaba inexorablement entrant a la trampa. Es tracta de fer-lo sortir de l’amagatall on l’has vist ficar-se i panicar-lo. Llavors, buscant salvar-se, seguirà l’angle raconer de terra i entrarà fatalment al corredor de la mort, format per la llata i la paret. Quan hi ha entrat, el caçador de ratolins estampeix la llata contra la paret i el ratolí mor esclafat.
Ni en Pey ni jo no sabíem que Kafka ho havia explicat així:
Ah! –deia el ratolí–, el món és cada dia més estret. Abans era tan ample, el món, que em feia por. I jo vinga córrer cap endavant i em sentia feliç de veure que allà lluny a la fi hi havia paret a banda i banda, però ara aquestes parets tan enormes es van acostant acostant entre elles, més i més de pressa, fins que ja arribo a l’últim tram i ja veig, al capdavall de l’angle on es troben, la trampa en què cauré.
Només has de canviar de direcció, li va dir el gat, i se’l va cruspir.
Avui es veu que els gats d’aquells temps eren tan cínics com els d’avui. No sigueu catastrofistes, diuen els gats d’ara. No, no siguem pas catastrofistes, diem. Però la catàstrofe hi és o no hi és? Ens hi anem acostant inexorablement? És ella que se’ns acosta imparablement? O sigui que encara que ens quedem parats, la catàstrofe ens atraparà. Com un tsunami o un terratrèmol. Com una fuita radioactiva o una pandèmia, una estafa financera, una guerra, una hortalissa emmetzinada. Diu que catàstrofe vol dir ruïna, desenllaç dramàtic. Però també diuen que vol dir subversió. Els ratolins d'avui no poden pas ser catastrofistes, sinó només catastrofats, subvertits. O subvertidors?
