Tornem-ho a recordar. En tal dia com avui de fa 14 anys va caure un xàfec de primavera indignada. Aquell matí del 21 de maig de 1997 el Parlament de Catalunya havia aprovat per unanimitat la Llei de Reconeixement de la Universitat de Vic i ho celebràvem amb un dinar sota els plàtans de l’entorn de l’edifici industrial reconvertit en aules. De sobte la primavera es va afegir a la celebració abocant-nos aigua a galledades. Era el senyal del brindis: la natura i la cultura es retrobaven, igual com acabaven de retrobar-se la política parlamentària i la Universitat.
Un dia per a la Història. Els annals consignen que la reinstauració de la UVic fou aquell any 1997. En realitat era la reinstauració formal. La de veritat feia vint anys que havia començat. Ho recordàvem ahir a l’Aula Magna de la Universitat celebrant el 30è aniversari de la primera promoció 1977-1980:
El mèrit d’aquella vostra primera promoció única, irrepetible, és que us vàreu creure el vostre temps, el temps que vivíeu. Crèieu en el que passava al país. La bèstia era morta. La gent a la fi respirava «llibertat, amnistia, estatut d’autonomia». La generació emergent tenia projectes d’una nova vida. Entre 1977 i 1980 varen canviar més coses que no havien canviat en quaranta anys. La Transició, a la llarga tan frustrant, era tanmateix real. Liquidava un passat insuportable per obrir un futur fascinant. I és en les transicions que la vida circula amb més empenta. La primera promoció de mestres de Vic éreu protagonistes il·lusionats de la gran glopada de sang nova que entrava a les artèries del país.
Ahir la primavera no ens va regalar cap xàfec. Però en vàrem sentir el baf, quan algú va dir que sí, que s’acostava un grop del cantó del Ter, que alguna cosa estava canviant i que se n’anava a l’Acampada dels Indignats a la plaça, que és on hauríem anat en els temps d'indignació de fa trenta anys.
En tot cas, "Per molts anys, Universitat de Vic".
Vegeu al 9Nou, 20.05.2011, l’article «Cap al futur de la UVic».
