Pàgines

dilluns, 16 de maig de 2011

BALLAR LA VEU 2

Ahir no vaig pujar al campanar de Folgueroles. La campana del rellotge no té rellotge i en Joan Sala de cal ferrer de la plaça, que li donava corda, temps ha que la campana de tocar a morts va tocar per a ell. No vaig pujar al campanar perquè la campana era a baix, davant de la façana de l’església, sospesa damunt de dos pianos de cua acoblats. Quan els pianistes es van posar a teclejar acords, la campana va començar a girar i girar sobre el seu eix, com si volgués aspirar els sons eixits de les vuit mans dels quatre pianistes, que anaven encadenant melodies de lletres de Verdaguer, xuclats tots pel giravoltar de la campana de tocar a mal temps.
Jo no hauria pas gosat pujar al campanar, perquè la campana n’havia baixat i girava i girava com un dervitx al so de les músiques giròvagues que ens xuclaven campanar amunt.
Amb la campana de tocar a mal temps del campanar de Folgueroles protagonitzàvem ahir, en fer-se fosc, l’estrena mundial del concert musicant del poeta inspirador de més compositors. Com si els músics sabessin que són més músics quan posen música a la música dels versos del poeta que volia ales, o que li prenguessin les ganes de volar.
Convocats per la vareta màgica de Perejaume a aquella performança del davallament de la campana del mal temps del campanar de Folgueroles, ens sentíem com es deu sentir el dervitx xuclat per l’eix d’ell mateix i volta, volta i volta dins la faldilla acampanada.
Van baixar la campana abans d’ahir, però una pluja primaveral implacable amb la racionalitat programadora va fer ajornar el concert i la campana es va estar un dia i una nit més allà, sola, desubicada, vigilada, això sí, perquè som en temps que el coure torna a servir per fer canons de guerra. No és veritat que si plovia tant, era perquè a la campana no li havien fet tocar a mal temps abans de baixar-la. Era perquè volia passar dues nits a la plaça, arran de terra, la primera per al poeta que allà mateix havia plorat les primeres llàgrimes amargues damunt la tomba de la germaneta Filomena, enterrada arran d’un gessamí a la sagrera, i la segona nit per al poeta Perejaume, autor del seu davallament a la plaça, convertit en ascensió per la seva inspiració creadora. És ell qui ha fet baixar la campana a ballar a la plaça les paraules del poeta aquest 15 de maig, després de plantar-hi l’arbre de maig. I ell, Perejaume, qui ens ha regalat l'emoció de la campana infinita.
Un dia tornaré a pujar campanar amunt a sentir les reverberacions del sentit de la música i de la poesia que la campana fa en la meva vida, després d'haver baixat a la meva plaça, davant de la casa on vaig néixer.